Embastats

Davant el pri­mer ani­ver­sari dels atemp­tats de la Ram­bla de Bar­ce­lona i de Cam­brils ha rebro­tat la pre­gunta que ja ens havíem for­mu­lat els dies poste­ri­ors a l’acció cri­mi­nal, la pre­gunta que es fan també a París o a Lon­dres en situ­a­ci­ons apro­xi­ma­des: com és que uns joves en apa­rença inte­grats, que van a escola o tenen una feina més o menys segura –“que par­len català”, en el cas que ens ocupa– es dei­xen enta­ba­nar per un imam san­gui­nari o pels mis­sat­ges car­re­gats amb bala i odi segre­gats a través de les “xar­xes”? La res­posta no es veu enlloc, pot­ser perquè la pre­gunta està mal for­mu­lada o perquè és massa res­tric­tiva. Sense arri­bar tan lluny jo els podria pre­sen­tar gent jove, gent gran i gent que con­si­dero amics que un dia eren d’una manera i l’endemà eren d’una altra molt dife­rent perquè algun agent extern o intern els ha fet ballar el cap. Paci­ents que s’han tor­nat iras­ci­bles, tole­rants que ho enge­ga­rien tot a rodar, pacífics que en una situ­ació deter­mi­nada aga­fa­rien les armes o aquell amic que havent mili­tat sem­pre a l’esquerra ara s’ha adhe­rit a un par­tit d’extrema dreta. En tinc un altre que ho dei­xat tot per seguir un guru inqui­e­tant. I han anat a l’escola. I par­len català. De casos en la direcció contrària –de vio­lents i iras­ci­bles a paci­ents i tole­rants, de l’extrema dreta a l’esquerra– no en sabria apor­tar cap. N’hi deu haver, perquè hi ha de tot, però no en tinc a mà. Ja hi rumiaré. De moment hem de con­cloure que només estem embas­tats: tu, vostè i jo. Parlo de l’espècie humana, ja m’ente­nen. I del sis­tema de con­vivència que ens hem mun­tat. La democràcia és l’ideal però així que pre­senta qual­se­vol inco­mo­di­tat sor­geix la pulsió auto­ritària, més atrac­tiva perquè és més forta, més sim­ple i no fa rumiar tant. Com que situem l’ori­gen de la democràcia a la Grècia antiga ens fem la il·lusió que està molt rodada i assen­tada. La democràcia, com l’esco­la­rit­zació gene­ral obli­gatòria, és cosa de qua­tre dies i, en con­seqüència, un cos estrany que el cos tre­ba­llat en segles d’obs­cu­ran­tisme rebutja d’entrada. Si per­so­nes fetes i refe­tes que han anat a col·legi amb mi s’han tor­nat mig xim­ples, què no ha de pas­sar amb joves mal·lea­bles i mane­ja­bles? O no tan joves, si par­lem dels seus men­tors.

S’han pro­gra­mat actes per recor­dar les vícti­mes dels atemp­tats d’avui fa un any. Una olla: uns que són refrac­ta­ris a assis­tir-hi per la presència d’aquell o d’aquell altre; aquell o aquell altre que hi assis­teix per lluir-se i recap­tar vots o pres­tigi; els que hi bar­re­gen el “procés”, en favor o en con­tra; els que van fer front als coman­dos i els van des­ar­ti­cu­lar, a presó o encau­sats... I les vícti­mes? Una altra pre­gunta: cal una mani­fes­tació al car­rer? Estaríem millor a casa en silenci i fent exa­men de consciència, i tot i així...