Opinió

Tribuna

Col·lapse de règim

“La perspectiva d’un canvi radical (tant per l’eclosió del 15-M com pel renaixement del republicanisme a Catalunya) provoca un reaccionarisme violent, ressentit i autàrquic

Les com­pa­ra­ci­ons històriques poden resul­tar ser un exer­cici interes­sant alhora que un parany intel·lec­tual. Nor­mal­ment es fan ser­vir amb fun­ci­ons didàcti­ques, a fi de faci­li­tar la com­prensió de pro­ces­sos de gran com­ple­xi­tat. Tan­ma­teix, a diferència de la cone­guda sentència de George San­tayana, la història no es repe­teix mai, perquè les cir­cumstàncies en què es pro­du­ei­xen els fenòmens són sem­pre sin­gu­lars. En la situ­ació política actual, mar­cada pel res­sor­gi­ment de la ultra­dreta al car­rer, la més abso­luta impu­ni­tat poli­cial, una judi­ca­tura de remi­niscències inqui­si­to­ri­als, la sen­sació que l’apa­rell de l’estat actua autònoma­ment al marge de la política ofi­cial, la rea­pa­rició d’un fei­xisme des­a­com­ple­xat impul­sat des de la for­mació de Rivera i la seva imi­tació de Casado, ens reme­ten clara­ment als temps de finals del fran­quisme, en què la pers­pec­tiva d’un canvi radi­cal (tant per l’eclosió del 15-M com pel renai­xe­ment del repu­bli­ca­nisme a Cata­lu­nya) pro­voca un reac­ci­o­na­risme vio­lent, res­sen­tit i autàrquic atiat per la por dels reme­na­dors de cire­res a per­dre l’esta­tus obtin­gut vio­len­ta­ment durant la guerra civil. La prin­ci­pal diferència és que durant el període de la Tran­sició es van pro­duir més de set-cents morts i tres mil acci­ons vio­len­tes (segons els estu­dis de Sop­hie Baby).

L’estratègia Del fran­quisme sociològic s’expressa des d’uns mit­jans de comu­ni­cació que pro­mo­uen un dis­curs d’odi i la resur­recció dels relats polítics de Fernández de la Mora i Juan José Linz d’impo­sar una falsa neu­tra­li­tat a l’espai públic. Això es tra­du­eix en un intent de des­po­li­tit­zar la soci­e­tat en un moment en què la majo­ria de cata­lans impug­nen l’ordre cons­ti­tu­ci­o­nal (que no deixa de ser la con­ti­nu­ació del fran­quisme per altres mit­jans) i de cons­truir la seva pròpia alter­na­tiva, infi­ni­ta­ment més atrac­tiva que el d’una monar­quia ter­mi­nal.

El repu­bli­ca­nisme s’ha fet hegemònic a Cata­lu­nya. D’aquí l’obsessió de Cs i PP per pro­moure i exer­cir la repressió política a tots els nivells, entre la com­pli­ci­tat d’un PSOE para­lit­zat pel cli­en­te­lisme regi­o­nal i les hipo­te­ques polítiques con­cre­tes durant la Tran­sició, i la impotència d’una esquerra massa con­di­ci­o­nada per una cul­tura política auto­ritària, també lli­gada al paper col·labo­ra­ci­o­nista d’un l’antic comu­nisme que va aca­bar assu­mint com a pro­pis els símbols fran­quis­tes de ban­dera, himne i monarca. La cor­rupció sistèmica del règim del 78 ha con­ver­tit Espa­nya en un estat atra­pat en la seva pròpia tera­nyina d’interes­sos cor­rup­tes, i que ara només busca des­es­pe­ra­da­ment tro­bar cohesió en l’exer­cici d’una cata­la­nofòbia tel·lúrica i tri­bal. Podríem par­lar de l’apa­gada infor­ma­tiva sobre la situ­ació cata­lana, tan­ma­teix, i com ens recor­dava el des­a­pa­re­gut Fran­cesc Fer­rer i Gironès, l’odi i el menys­preu als cata­lans, per acció i omissió, és un tret iden­ti­tari d’una espa­nyo­li­tat que reflec­teix una endèmica aversió a la diver­si­tat. Aquest sen­ti­ment uni­for­mista pre­sent en la cul­tura política hispànica, es fa ser­vir per cohe­si­o­nar una soci­e­tat a la vora del col·lapse. Cata­lu­nya ha fet una esmena a la tota­li­tat a l’ordre del 39 (vali­dat mit­jançant la Cons­ti­tució) i això ha fet embo­gir l’estat, amb la ines­ti­ma­ble col·labo­ració d’una ciu­ta­da­nia acrítica i còmplice.

En pocs mesos, Espa­nya ha dila­pi­dat el pres­tigi inter­na­ci­o­nal que havia tri­gat dècades a obte­nir. No només això. La irra­ci­o­nal i irada reacció con­tra Cata­lu­nya, no només ha liqui­dat la democràcia (amb l’existència de pre­sos polítics i exi­li­ats, i la nor­ma­lit­zació de la cen­sura o la repressió de la dis­sidència), sinó el mínim sen­tit de la rea­li­tat política i la decència moral. Ha posat en evidència l’absència d’una intel·lec­tu­a­li­tat crítica o d’una opinió pública inde­pen­dent (amb escas­ses i per­se­gui­des excep­ci­ons). En altres ter­mes, la cor­rupció s’ha fil­trat, no només a les estruc­tu­res polítiques, sinó també en els cors i les ments de mili­ons d’espa­nyols, i això impos­si­bi­lita poder tro­bar una sor­tida a un estat a la vora de l’abisme.

Assis­tim, doncs, a un col·lapse de règim. No és cap bona notícia. Aquesta sen­sació de crisi i degra­dació moral, expres­sada en certa nor­ma­lit­zació de la cata­la­nofòbia, entre qui actua i qui calla o con­sent, explica la peri­llo­si­tat del moment. La inca­pa­ci­tat d’admi­nis­trar la moder­ni­tat és el punt comú que explica l’enfon­sa­ment dels grans impe­ris o la degra­dació dels estats. I les ago­nies poden ser len­tes i dolo­ro­ses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia