Per molts anys (o no) a l’UCE

Avui es clau­sura a Prada, a la Cata­lu­nya del Nord, la 50a edició de la Uni­ver­si­tat Cata­lana d’Estiu. L’UCE va néixer, curi­o­sa­ment, com una rèplica del maig del 68 francès, aquell cor­rent revo­lu­ci­o­nari que recla­mava obrir por­tes i fines­tres a una Europa encar­ca­rada, i que va ins­pi­rar un grup de ros­se­llo­ne­sos a mun­tar un seguit de mani­fes­ta­ci­ons cul­tu­rals aquell estiu que aca­ba­rien sent l’embrió d’un cer­ta­men que, com a tal, veu­ria la llum un any després. La uni­ver­si­tat, des del moment fun­da­ci­o­nal, va ser un punt d’esca­pa­ment on el cata­la­nisme per­se­guit pel règim fran­quista podia reu­nir-se, orga­nit­zar-se i expres­sar lliu­re­ment les seves inqui­e­tuds de lli­ber­tat, a més de ser un punt de tro­bada amb l’exili, trets que durant molts anys el van con­ver­tir en un cer­ta­men de referència al país.

Avui, és evi­dent, l’UCE ha evo­lu­ci­o­nat: té penes i tre­balls per acon­se­guir el finançament per tirar enda­vant cada edició (ja veu­rem l’any que ve si es fa, i on, ara també per les tra­ves crei­xents que es troba a l’històric recinte del Liceu Renou­vier) i pot­ser ha per­dut capa­ci­tat d’influència, però segueix sent el gran labo­ra­tori d’assaig dels Països Cata­lans; des de fa tres anys, a més, dis­posa d’un cen­tre propi que vol ser pol cul­tu­ral i d’oci com Vall­roc i ofe­reix un pro­grama acadèmic més que digne que per­met la reflexió i l’anàlisi en una època que s’hi presta, l’estiu.

Pot­ser mal que li pesi, però, l’UCE no pot ni vol des­pren­dre’s del pòsit de rei­vin­di­cació política i afer­ma­ment cata­la­nista que de fet és la seva prin­ci­pal raó de ser des del pri­mer dia, ja que aquells anhels de lli­ber­tat, mig segle després, no dife­rei­xen pas tant. De fet, malau­ra­da­ment tor­nen a estar més vigents que mai. Per molts anys!... o no.