Prou!

No hau­ria dit mai que titu­la­ria “Prou!” un arti­cle. L’expressió impe­ra­tiva va fer for­tuna durant l’antic règim cada cop que un diari havia de reac­ci­o­nar davant una ofensa que hagués rebut el cau­di­llo, de fora o de dins. Després es va uti­lit­zar quan ETA per­pe­trava un atemp­tat. Qui diu “prou!” diu “¡basta!”. De què dic “prou!”, jo avui? De la violència a què ens volen por­tar certs polítics i certs grups soci­als a Cata­lu­nya. Escric violència amb espant. Dime­cres, Ciu­ta­dans, par­tit anti­ca­ta­la­nista ultra­dretà que va gua­nyar les últi­mes elec­ci­ons a Cata­lu­nya, va orga­nit­zar una mani­fes­tació con­tra els llaços grocs. Uns par­ti­ci­pants van con­fon­dre un peri­o­dista de Tele­ma­drid, emis­sora que està a favor seu, amb un de TV3 i el van agre­dir. La con­fusió ha estat objecte de riota en els ambi­ents inde­pen­den­tis­tes. Sí, però algú va resul­tar ferit i TV3 s’ha con­ver­tit en un objec­tiu. També havíem fet molta broma dels vai­xells “piolín” atra­cats al port de Bar­ce­lona que con­te­nien poli­cies armats. Van sor­tir al car­rer el pri­mer d’octu­bre a pegar i les feri­des no han cica­trit­zat. Con­sul­tem el refra­nyer: “De grans ria­lles venen grans plo­ra­lles.” Podríem inver­tir-ho: “De grans plo­ra­lles venen grans ria­lles”, perquè després de l’acció agra dels uns des­pen­jant llaços sur­ten els altres a repo­sar-los amb aque­lla ale­gria. A què ens porta la fórmula acció-reacció-acció? A què ens por­tarà que alguns bus­quen? Aquí entra la res­pon­sa­bi­li­tat dels par­tits i dels governs. Del govern de Madrid, que compta amb braços judi­ci­als i poli­ci­als que pro­te­gei­xen els “seus”, i del govern de Bar­ce­lona o de Brus­sel·les, que avi­cia els “pro­pis”. “Ciu­ta­dans de Cata­lu­nya”, va excla­mar Tar­ra­de­llas. “Som sis mili­ons”, sumava Pujol. Mara­gall i Mon­ti­lla van man­te­nir l’espe­rit inte­gra­dor del PSC cata­la­nista. Abans, l’Assem­blea de Cata­lu­nya havia fet seva l’expressió del PSUC “Cata­lu­nya un sol poble”. Diguem el que diguem, el “poble”, els “sis mili­ons”, els “ciu­ta­dans de Cata­lu­nya” han que­dat divi­dits. Pot­ser ja ho esta­ven, i a això obeïen les insis­tents pro­cla­mes, però la recla­mació de fer rebai­xar la tensió entre les dues parts s’imposa. Ni “tar­dor calenta” ni res. Em retre­uen: no dones mai solu­ci­ons. En tinc. Pri­mer, obrir el Par­la­ment, ara tan­cat com si l’arti­cle 155 fos vigent i tota la dis­cussió hagués de ser al car­rer. Després, alli­be­rar els pre­sos pre­ven­tius fins al judici. Després, un referèndum. Con­ces­si­ons als inde­pen­den­tis­tes? Fórmu­les de justícia i comp­ta­bi­li­tat que tots hau­rien d’accep­tar si de debò volen la paci­fi­cació. I això que jo no crec que els referèndums paci­fi­quin, almenys en cam­pa­nya. No veig altres sor­ti­des, al punt on hem arri­bat.

De les altres coses prou!, sabent que no hi ha res més retòric i ine­ficaç que un “prou!” periodístic.