Totxo «versus» innovació

En el con­text del dia a dia, on la situ­ació econòmica de tots els sec­tors pateix una severa cor­recció, per­sis­tei­xen con­fu­si­ons que fan més lents els tre­balls de recu­pe­ració. La dico­to­mia immo­biliària-cons­trucció englo­bada en el mot totxo, amb una visió allu­nyada de la recerca i la inno­vació, n'és una.

El minis­tre d'Indústria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastián, va anun­ciar a la inau­gu­ració de la fira de noves tec­no­lo­gies de Han­no­ver que a Espa­nya «el bit ja gua­nyava al totxo», sense ser cons­ci­ent que feia una com­pa­rança amb el sec­tor que està patint la des­trucció més impor­tant de llocs de tre­ball del nos­tre país, ni que con­tribuïa a una d'aques­tes con­fu­si­ons.

Que el sec­tor immo­bi­li­ari neces­si­tava una severa cor­recció, ningú no ho posa en dubte, però no a costa de tot un col·lec­tiu for­mat de tècnics, indus­tri­als, pro­fes­si­o­nals i tre­ba­lla­dors, que no par­ti­ci­pa­ven de l'efer­vescència de la bom­bo­lla, més enllà de la sort de tenir molta feina en aquell moment, i lluny de les grans plusvàlues que es gene­ra­ven de forma arti­fi­cial.

Quan s'ha bar­re­jat un negoci, l'immo­bi­li­ari, amb unes pro­fes­si­ons, l'arqui­tec­tura, l'engi­nye­ria, la manye­ria, la fus­te­ria, la pin­tura... (la llista és sor­pre­nent­ment llarga), pocs ho han dis­tin­git i ni els matei­xos líders soci­als i polítics hi han refle­xi­o­nat.

El mot totxo té altres sig­ni­fi­cats menys espe­cu­la­tius: pri­mer, un gran res­pecte pel que ha repre­sen­tat en tota la història, en el món de l'arqui­tec­tura i de l'habi­tatge. Segon, la fi d'un cicle d'arte­sa­nia que ha exhau­rit les seves capa­ci­tats d'evo­lució i que neces­sita recerca i inno­vació. I aquí és on s'ha de recla­mar que el sec­tor també és indústria, que fa recerca, que innova i que, per tant, li cal un tracte legis­la­tiu simi­lar als altres àmbits. No tan sols són moder­ni­tat les tec­no­lo­gies bit, tam­poc n'hi ha prou d'avançar només en qüesti­ons medi­am­bi­en­tals, hi ha més camí per recórrer.

Una moder­nit­zació en el món de la cons­trucció pot sig­ni­fi­car un valor afe­git expor­ta­ble –avui escàs– que pot con­tri­buir a millo­rar la balança externa. Les empre­ses que ja hi avan­cen tenen poc suport i mol­tes difi­cul­tats, perquè se les con­fon amb l'immo­bi­li­a­risme i aquest, que para­do­xal­ment és el seu prin­ci­pal cli­ent, tam­poc no ho entén.

Els tre­balls de recerca que es rea­lit­zen han demos­trat que es poden aba­ra­tir els pro­ces­sos cons­truc­tius i, lli­gat a una bai­xada de la reper­cussió del sòl, rea­lit­zar habi­tat­ges a preus de fa cinc anys. Es pot donar solució a l'etern pro­blema d'habi­tatge de la gent de poder adqui­si­tiu nor­mal, entre ells la gent jove.

Si avui no s'han fet habi­tat­ges nous asse­qui­bles és per aque­lla con­fusió de con­cep­tes, en què es creia que la sobre­di­mensió de l'estoc faria que aquest servís per solu­ci­o­nar tota la demanda real. No ha estat així, perquè les ten­si­ons finan­ce­res no ho han permès. Convé, doncs, dis­tin­gir entre habi­tatge asse­qui­ble (públic, pri­vat pro­te­git, de llo­guer) no sotmès a plusvàlues sobre­di­men­si­o­na­des i habi­tatge lliure sobre­va­lo­rat pro­ducte d'un mal moment (espe­cu­la­tiu) que s'ha de resol­dre per si mateix en el temps.

Per altra banda, els incen­tius a la reha­bi­li­tació en un país on el parc d'habi­tat­ges està enve­llit, no són una mesura excep­ci­o­nal ni ima­gi­na­tiva, no reso­len la manca d'habi­tatge asse­qui­ble ni apor­ten valor afe­git. Hau­rien de for­mar part d'una nor­ma­li­tat indis­cu­ti­ble.

Con­ti­nuem tenint molt de camí per davant, per tant, s'ha d'apos­tar per cons­truir inno­vant, aba­ra­tint pro­ces­sos i afe­gint qua­li­tat. Cre­iem que es pot con­ti­nuar tre­ba­llant per un dret a l'habi­tatge real, amb impli­cació i suport de les admi­nis­tra­ci­ons i, per què no, amb la soli­da­ri­tat del món finan­cer. Pos­si­ble­ment s'arri­ba­ria a un rànquing d'ocu­pació i de PIB equi­li­brat i sense pre­ten­si­ons com­pe­ti­ti­ves.