Desfer l’odi

Odiar és una paraula molt lletja. En boca de nens petits, encara més. “T’odio”, li deia una nena al seu germà petit, perquè l’havia moles­tat o li havia pres una joguina, ves a saber. “Tu saps què vol dir odiar?”, li pre­gun­tava la mare, visi­ble­ment afec­tada. “Vol dir que aquesta per­sona et fa molta ràbia, que no l’esti­mes gens, que t’és igual si pateix. Tu sents això?”, hi afe­gia. “No...”, res­po­nia la nena. Doncs això. Com es fa ara per cal­mar uns mit­jans de comu­ni­cació que esmor­zen, dinen i sopen con­tra tot allò que soni a català? Amb unes info­gra­fies espec­ta­cu­lars expli­cant el nom­bre de poli­cies que hi haurà des­ple­gats a Cata­lu­nya fins que faci falta? Fa gai­rebé un any que a alguns pobles d’Espa­nya s’aco­mi­a­da­ven amb un “A por ellos” de les for­ces de segu­re­tat que havien d’actuar l’1 d’octu­bre. La violència exer­cida con­tra els cata­lans aquell dia la va veure tot el món. Pot­ser és per aquest motiu que el minis­tre d’Afers Estran­gers, Josep Bor­rell, decla­rava fa pocs dies a la BBC sobre la situ­ació dels pre­sos polítics. “Pre­fe­ri­ria que aques­tes per­so­nes esti­gues­sin en lli­ber­tat con­di­ci­o­nal. Crec que hi ha altres mane­res d’evi­tar que fugin.” Unes decla­ra­ci­ons que es poden lle­gir en clau inter­na­ci­o­nal, amb un mar­cat interès per fer veure que es rebaixa la tensió. En l’escena espa­nyola, les parau­les de Bor­rell han estat imper­do­na­bles. Des­fer l’odi és com­pli­cat quan s’ha sem­brat durant tants anys.