Ni culpes, ni culpables

Sovint hi ha qui diu que la culpa de tot el que passa és sem­pre dels altres. Però no pot ser que sem­pre siguin els altres els qui s’equi­vo­quen. Reflexió i debat són els ele­ments impres­cin­di­bles per acla­rir les coses i fer cons­trucció política democràtica. Par­tint d’aquesta rea­li­tat, ara ens tro­bem que el govern soci­a­lista ens recorda que està encara en vigor un arti­cle 155 a la Cons­ti­tució espa­nyola, que ens ense­nyen des de Madrid cada vegada que diem que volem cele­brar un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació amb totes les garan­ties. Ja som cul­pa­bles sense haver començat? Serien capaços de tor­nar a dis­sol­dre el Par­la­ment i bui­dar de com­petències la Gene­ra­li­tat? O pre­fe­ri­rien, com alguns pro­po­sen, supri­mir la Gene­ra­li­tat?

El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat es va mani­fes­tar fa uns dies dema­nant als cata­lans uni­tat, mobi­lit­zació per­ma­nent i con­fiança. Caldrà, a més, superar com a pri­mer escull l’ano­me­nada “causa gene­ral” con­tra l’inde­pen­den­tisme quan encara no hem plan­te­jat com ha de ser la República cata­lana. Les expec­ta­ti­ves de diàleg es pre­sen­ten ani­ma­des per la marxa pels drets naci­o­nals que vol impul­sar el pre­si­dent per fer palesa la indig­nació social per la situ­ació en què es troba l’ante­rior govern català.

Ens toca ara gua­nyar per Cata­lu­nya la gent que s’ha allu­nyat de l’espe­rit i el sen­ti­ment català per l’acció pro­pa­gandística i con­ta­mi­nació infor­ma­tiva dels defen­sors de la monar­quia par­tidària de l’auto­ri­ta­risme. És política per superar l’hege­mo­nia espa­nyola que amaga els incom­pli­ments de l’Estat, el defectuós finançament dels ser­veis públics, i explota com a arma des­truc­tiva la cor­rupció des­co­berta entre polítics cata­lans. El pre­si­dent plan­teja de nou la legi­ti­mi­tat de la cele­bració d’un referèndum pac­tat que no ha d’anar a defen­sar a Madrid, sinó sen­zi­lla­ment expli­car als polítics incrèduls i als que volen fer des­a­parèixer Cata­lu­nya com a nació, que vol diàleg i tre­ball polític. Seria una bona manera de cele­brar el dia inter­na­ci­o­nal de la democràcia.

Ara toca fer resistència activa al nega­ci­o­nisme dels polítics espa­nyo­lis­tes i posar fi al des­con­cert actual que també afecta la dreta monàrquica. Trans­parència i apro­fun­di­ment democràtic en són la recepta. També toca tre­ba­llar amb con­vicció perquè la soci­e­tat cas­te­lla­no­par­lant plu­ral cata­lana no cai­gui de nou en la sepa­ració i enfron­ta­ment a què l’ha vol­gut arros­se­gar l’uni­o­nisme impe­ri­a­lista espa­nyol, fent-los creure que l’inde­pen­den­tisme és la mare de tots els mals. Posem, doncs, la política i les ins­ti­tu­ci­ons a tre­ba­llar i crear el clima d’entesa, com­prensió i tolerància social que es neces­sita a Cata­lu­nya per cons­truir la gran majo­ria per un futur net. Ara que sabem que inde­pendència i república són el motor de la trans­for­mació social de Cata­lu­nya, com a fac­tor de cor­recció a més de les des­vi­a­ci­ons del poder espa­nyol i la ines­ta­bi­li­tat pro­vo­cada.

Es pot tro­bar a Madrid gent que nega que Cata­lu­nya hagi sigut nació alguna vegada. Diuen que hem sigut súbdits de la Corona d’Aragó i res més. Però quan els pre­gun­tes on era la capi­tal no saben con­tes­tar. Mos­tra del grau d’ignorància i de mala fe que podem arri­bar a tro­bar també a altres instàncies. No volen una República cata­lana a part. A Espa­nya els par­tits no són el poble, sinó que han esde­vin­gut part de l’Estat. Aquesta gent, la que crida “¡Viva el rey!” i “¡fuera!, ¡fuera!” quan algú apa­reix amb un llaç groc a l’esce­nari del Tea­tre Real agraint els aplau­di­ments del públic a la repre­sen­tació de Faust, com acaba de pas­sar, només fa veure el que ara apa­reix entre mis­sat­ges de jut­ges fets públics. També hi ha qui durant una xer­rada sobre la república s’aixeca de la cadira i se’n va quan sent crítiques a M. Rajoy. No escol­tar està molt arre­lat en la soci­e­tat con­ser­va­dora espa­nyola. Caldrà superar la política fàcil de denun­ciar cul­pes i bus­car cul­pa­bles en qual­se­vol acti­vi­tat que no satisfà els interes­sos de qui vol gover­nar l’Estat i la Gene­ra­li­tat a la seva con­veniència.

Encara no han entès que Cata­lu­nya no és terra per des­sag­nar i asfi­xiar. El 155 econòmic els va fra­cas­sar. Encara no han entès que l’auto­ri­ta­risme emer­gent a Espa­nya no podrà mai des­truir l’ànima viva que és el desig català de lli­ber­tat i república.