Eixamplar la base?

He cri­ti­cat que la via uni­la­te­ral s’ha inten­tat en un moment en què encara no en tenim, d’hege­mo­nia social, i que una de les con­di­ci­ons per acon­se­guir la inde­pendència reque­reix ser més i tenir més suport social entre els cata­lans. Aquesta crítica la com­par­teixo, però quan es plan­teja “eixam­plar la base” com la solució falla en allò més bàsic. Què vol dir eixam­plar la base i com es fa? I en cas d’acon­se­guir-ho, amb això n’hi ha prou per a la inde­pendència? Ja la mateixa defi­nició d’eixam­plar la base par­teix d’un error con­cep­tual, que en Joan Tardà ja ha aler­tat. El movi­ment inde­pen­den­tista és pro­se­li­tista, però no som una secta evan­ge­lit­za­dora que il·lumina uns ciu­ta­dans sense cri­teri polític ni agenda pròpia. Qui cre­gui que amb “dades” i “argu­ments” les per­so­nes “es tor­nen” inde­pen­den­tis­tes, comet una errada estra­tosfèrica.

Eixam­plar la base vol dir fer que el movi­ment inde­pen­den­tista sigui una via per incloure els interes­sos, valors i agenda política d’algu­nes de les per­so­nes que avui no en són, d’inde­pen­den­tis­tes. Cal tei­xir ali­an­ces d’interes­sos mutus, pot­ser la pista la tenim en el 3 d’octu­bre, quan per­so­nes no inde­pen­den­tis­tes van sor­tir empre­nya­des a donar-nos suport en con­tra de la repressió. Hi ha una agenda refor­mista que té ene­mics comuns als dels inde­pen­den­tis­tes, el règim del 1978, i que una lluita més clara con­tra aquests rivals comuns pot ser la via per tre­ba­llar con­jun­ta­ment i gua­nyar con­fiança. I pot­ser, només dic pot­ser, molts d’ells veu­ran l’inde­pen­den­tisme com alguna cosa més que un aliat, si no la via més clara per por­tar enda­vant la seva agenda refor­mista.

Un altre defecte de la via d’eixam­plar la base és que per si sola no ser­veix. Cal una feina de tre­ball per cons­truir un dis­curs que con­necti els ele­ments d’iden­ti­tat com­par­tida, un naci­o­na­lisme banal, perquè, vul­guem o no, part de l’ads­cripció al pro­jecte naci­o­nal català passa per una certa iden­ti­fi­cació amb el poble de Cata­lu­nya. Cal que la via com­ba­tiva segueixi viva, perquè perquè algú se sumi a un pro­jecte cal que aquest demos­tri dina­misme, sigui atrac­tiu en el sen­tit acti­vista. Però a més, per si sol, créixer en el suport a la inde­pendència no garan­teix acon­se­guir-la. El que fa és reduir els cos­tos i l’esforç que cal fer en altres vies, i garan­teix la majo­ria per a qual­se­vol referèndum i trans­met la imatge al món que real­ment hi ha una majo­ria que vol la inde­pendència.

Però per acon­se­guir-ho real­ment ens cal millor posició inter­na­ci­o­nal, ens cal tenir clar què sig­ni­fica ser un movi­ment de rup­tura democràtica i quins cos­tos volem pagar. Sig­ni­fica també mirar-nos a la cara i saber uti­lit­zar la força pacífica al car­rer sense tren­car el país. Sig­ni­fica en el fons millo­rar i gua­nyar posi­ci­ons en altres àmbits on el movi­ment inde­pen­den­tista no en té, de força, o la té molt limi­tada. En tot cas, cada cop més inde­pen­den­tis­tes estan d’acord que ens cal créixer i millo­rar posi­ci­ons, alguns fins i tot tenim alguna idea de com fer-ho. Però hem de ser sin­cers i expli­car les carències d’aquesta via i la seva len­ti­tud.