Després de la nevada

El dia 8 de març vàrem patir, a les nos­tres comar­ques, un tem­po­ral de neu extra­or­dinària­ment vio­lent. Els resul­tats són encara vius: la tor­nada a la nor­ma­li­tat ha estat (està essent) des­es­pe­ra­da­ment lenta. Aviat entra­rem en una fase de reca­pi­tu­lació, flui­ran dades sobre pèrdues, s'inten­tarà (de fet ja s'està fent) ocul­tar el nus de la qüestió, assis­ti­rem als habi­tu­als retrets entre govern i opo­sició, hi haurà com­pro­mi­sos d'actu­ació i, a poc a poc, al ritme en què baixi la tensió infor­ma­tiva, tot s'anirà diluint fins a la pro­pera ven­tada o el pro­per incendi. Tot i això, penso que val la pena refle­xi­o­nar sobre actu­a­ci­ons i cau­ses de la situ­ació a què un tem­po­ral de gran mag­ni­tud ens ha por­tat.

La pri­mera de les refle­xi­ons és que, quan es pro­du­eix una emergència, el que fem tots els ciu­ta­dans és exa­mi­nar amb lupa l'actu­ació de les nos­tres admi­nis­tra­ci­ons, diri­gi­des pels nos­tres polítics esco­llits per la majo­ria exi­gua de ciu­ta­dans que voten. I en espe­cial mirem severs els més pro­pers: els ajun­ta­ments. Des del meu punt de vista, en l'emergència ini­ci­ada el dilluns 8 l'actu­ació de tots els nos­tres ajun­ta­ments, sense dis­tin­gir colors ni dimen­si­ons, mereix un excel·lent. Des de la més imme­di­ata pro­xi­mi­tat han afron­tat tot tipus de situ­a­ci­ons. Han pri­o­rit­zat, encer­ta­da­ment, la segu­re­tat de les per­so­nes, han solu­ci­o­nat amb pre­ca­ri­e­tat de recur­sos tot tipus de pro­ble­mes, han man­tin­gut un més que apre­ci­a­ble nivell de ser­veis, han tor­nat a fer prac­ti­ca­bles els espais públics de pobles i ciu­tats. Els equips muni­ci­pals (polítics, tècnics i tre­ba­lla­dors) han tre­ba­llat en jor­na­des ina­ca­ba­bles i, en defi­ni­tiva, han evi­tat, sols, el col·lapse total del país. Gràcies, alcal­des i alcal­des­ses, regi­do­res i regi­dors, volun­ta­ris i tre­ba­lla­dors dels nos­tres muni­ci­pis.

Con­cor­dant amb la pri­mera de les refle­xi­ons cal plan­te­jar la segona: crec que és erroni abor­dar l'actu­ació de les admi­nis­tra­ci­ons en l'emergència des de punts de vista per­so­nals: si ho ana­lit­zem exclu­si­va­ment des del nos­tre par­ti­cu­lar tros de car­rer, des del nos­tre col·lapse de trànsit, si en el nos­tre moment de crisi no hem vist un agent de poli­cia, arri­ba­rem a con­clu­si­ons errònies per par­ci­als. Poli­cies locals, Mos­sos, Bom­bers, Pro­tecció Civil, han tre­ba­llat molt i bé. Cal que fem una anàlisi glo­bal serena i objec­tiva un cop superada la fase més aguda de l'emergència, la de les hores de la tem­pesta i imme­di­a­ta­ment poste­ri­ors.

I aquesta anàlisi que pro­poso ens porta al que em sem­bla que és el moll de l'os de la crisi que hem patit i patim després de la nevada: la fallada monu­men­tal i injus­ti­fi­ca­ble (i rei­te­rada després d'altres epi­so­dis ante­ri­ors més o menys greus) dels ser­veis públics de titu­la­ri­tat pri­vada, és a dir, llum, auto­pis­tes i tele­fo­nia. Aquesta rea­li­tat inde­fu­gi­ble l'hem d'abor­dar sere­na­ment, però atri­buint les res­pon­sa­bi­li­tats a qui les té i veient si podem redreçar la malau­rada situ­ació en què ens tro­bem. El que està fallant a casa nos­tra, i de manera estre­pi­tosa, és la pri­va­tit­zació total de sec­tors estratègics. Les com­pa­nyies que en règim d'oli­go­poli explo­ten aquests ser­veis han pri­o­rit­zat clara­ment el compte de resul­tats sobre el ser­vei que estan obli­gats a pres­tar. Si em per­me­ten sor­tir un moment del comen­tari sobre la nevada, els pro­poso refle­xi­o­nar sobre la crisi econòmica i l'infaust paper que hi ha jugat o hi està jugant el sec­tor finan­cer, també total­ment pri­va­tit­zat. Veu­ran que és per­fec­ta­ment cohe­rent amb la situ­ació de després de la nevada.

Òbvi­a­ment les pèrdues econòmiques, les situ­a­ci­ons més difícils, les més moles­tes per a la població, són les produïdes per la inca­pa­ci­tat rei­te­ra­da­ment demos­trada de les empre­ses pri­va­des de ser­veis que actuen sobre àrees molt sen­si­bles de la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat. Els ciu­ta­dans som la seva font de recur­sos, omplim satis­factòria­ment els seus balanços i a canvi rebem uns ser­veis nota­ble­ment insa­tis­fac­to­ris. No podem ni deci­dir (cada 4 anys, per exem­ple) els mem­bres dels seus con­sells d'admi­nis­tració. Para­do­xal­ment, però, la crítica més habi­tual (suposo que per sen­zi­lla) recau en els polítics, sobre els qui tenim influència directa, als qui podem can­viar (aquests sí, cada 4 anys) i que, des del cri­ti­cat sec­tor públic, quan vénen mal­da­des (amb força més encert que des­en­cert) ens tre­uen les cas­ta­nyes del foc.

Cal, des del meu punt de vista, i amb l'experiència rei­te­rada de fra­cas­sos en tot tipus d'emergències, deba­tre sere­na­ment com res­ta­blim la pri­o­ri­tat de l'interès públic i asse­gu­rem uns ser­veis amb el nivell de qua­li­tat que per­toca a un país com el nos­tre ja ben entrat el segle XXI. I crec que, de moment, hem començat mala­ment aquest debat: és del tot ino­portú, ofèn la sen­si­bi­li­tat dels qui ens ha tocat patir l'estrall, afir­mar que amb la MAT les coses hau­rien anat millor. La cai­guda del sis­tema elèctric ha estat total. Les ava­ries en baixa tensió es comp­ten per cen­te­nars. No calen conei­xe­ments espe­ci­als per enten­dre que si fallen les línies de baixa tensió de ben poc ser­vi­ria un doll immens de volts cir­cu­lant per la MAT. D'altra banda, si a les nos­tres elèctri­ques els cauen també les línies de trans­port és ingenu o ten­denciós supo­sar que tenen capa­ci­tat per ges­ti­o­nar una MAT.

Crec que és l'hora de pren­dre mesu­res clares i rotun­des, amb vista a asse­gu­rar l'eficiència dels ser­veis estratègics, entre ells i molt sig­ni­fi­ca­da­ment llum i comu­ni­ca­ci­ons. Caldrà exi­gir molt més a les com­pa­nyies que els explo­ten, ende­gar mesu­res legis­la­ti­ves, implan­tar con­trols, fer pre­val­dre els interes­sos comuns sobre els pri­vats. I, per què no, en l'horitzó pre­veure la recu­pe­ració d'un sec­tor públic en part dels ser­veis fona­men­tals.

També penso que ens equi­vo­ca­rem del tot si el males­tar, ple­na­ment jus­ti­fi­cat, per la mag­ni­tud del des­as­tre el des­viem exclu­si­va­ment cap als nos­tres repre­sen­tants polítics, si ens refu­giem en el pas­so­tisme. Cer­ta­ment, deci­si­ons del govern cen­tral de no fa gai­res anys ens han conduït a la lamen­ta­ble situ­ació a què hem arri­bat. Cert també que el canvi de govern a Madrid no ha sig­ni­fi­cat ni un pas en la direcció que, segons la meva opinió, seria la cor­recta.

Però mal­grat tot això no és en la crítica des del dis­tan­ci­a­ment on tro­ba­rem la solució. Ans al con­trari, ara més que mai els ciu­ta­dans hem d'exer­cir com a tals i man­te­nir a les nos­tres mans el que per dret tenim i ens per­toca: la gestió de la cosa pública, de l'interès comú. Crítics amb els que s'ho merei­xen. Però segurs que la solució és a les nos­tres mans i que amb els ins­tru­ments de democràcia i par­ti­ci­pació que ens hem donat la podem asso­lir.