Coca i mortadel·la

Quan vaig a un res­tau­rant sem­pre pre­gunto al cam­brer que pren nota si és bo el que li demano. Alguns acom­pa­nyants se’n riuen: “Què vols que et digui, que és dolent?” Jo ja m’entenc. Algun cop el cam­brer se m’ha sin­ce­rat: “Agafi això altre.” Altres vega­des entra en acció el llen­guatge facial: el cam­brer diu amb els ulls o amb un ric­tus que he fet l’elecció encer­tada, o no. Si és que no, ja ens hem posat d’acord i demano una altra cosa. Tot això que es per­den els que no pre­gun­ten ni miren la cara dels cam­brers. Fa poc vaig dema­nar per postres una ració de coca de Lla­va­ne­res. El cam­brer em va dir que no me la podia ser­vir. Li vaig indi­car que era a la carta. “L’hem reti­rada, no estava en con­di­ci­ons per als nos­tres cli­ents.” Com que es tracta d’un res­tau­rant molt bo vaig pen­sar que el cam­brer pecava d’exqui­sit i vaig insis­tir en la petició. Tenia un desig. Me la va ser­vir sense tenir-les totes i dient-me que si no m’agra­dava me la podia can­viar per una altra cosa. La humi­tat pene­trant del dia plujós l’havia rebla­nida una mica, però era per­fec­ta­ment mengívola. El cam­brer em mirava de lluny amb aire anguniós. Li vaig fer un gest d’apro­vació. Al res­tau­rant Can Dimas són molt res­pon­sa­bles. Així es man­te­nen i pres­ti­gien els nego­cis.

L’altre dia, a la plaça, em vaig que­dar abs­tret davant una mor­ta­del·la amb incrus­ta­ci­ons d’oli­ves. Quants anys feia que no n’havia men­jat? Li vaig pre­gun­tar al can­sa­la­der si era bona. Què m’havia de dir, que no ho era? Em va res­pon­dre: “La mor­ta­del·la sem­pre és la mor­ta­del·la: la mateixa que la mare ens posava a l’entrepà de l’escola.” Pri­mer em vaig fer unes inter­ro­ga­ci­ons: ¿no són els altres embo­tits, també, els de sem­pre? ¿Han evo­lu­ci­o­nat men­tre la mor­ta­del·la s’ha man­tin­gut inal­te­ra­ble? ¿La mare me n’havia posat a l’entrepà? Només recordo el per­nil dolç. Pres­cripció facul­ta­tiva: no podia men­jar de petit res que fos fort. Vaig aca­bar adqui­rint unes rodan­xes de mor­ta­del·la. Feia gust de fusta i mina de lla­pis, de goma d’esbor­rar, de guix, de taula de mul­ti­pli­car, de cine de tarda, de xiprers i euca­lip­tus del parc, d’excursió a Bur­riac... Els entre­pans de la mare havien con­tin­gut mor­ta­del·la.

Fa uns anys vaig pujar a Sant Andreu de Lla­va­ne­res per par­ti­ci­par en una peso­lada orga­nit­zada per l’Ajun­ta­ment. A Lla­va­ne­res sos­te­nen que els millors pèsols del Maresme són els seus. De postres ens van ser­vir coca de Lla­va­ne­res. En una taula, vell de prop de noranta anys, hi havia el pas­tis­ser Sala, inven­tor de l’espe­ci­a­li­tat. Vaig anar a salu­dar-lo. Em va dir el que ja sabia: “Jo havia anat a col·legi amb el seu pare.” El pare feia uns anys que s’havia mort. Ell ho va fer poc després d’aque­lla tro­bada. S’assem­bla­ven, havien man­tin­gut l’amis­tat. Com volen que domini el desig de coca de Lla­va­ne­res?