Pla i Nin

David Cas­ti­llo, escrip­tor, agi­ta­dor cul­tu­ral, comen­ta­rista lite­rari d’aquest diari i, per des­cendència ara­go­nesa, una mica àcrata, em va dir fa anys que l’home­not de Josep Pla que pre­fe­ria era el d’Andreu Nin. Fruit de l’interès que em va des­per­tar l’he lle­git des de lla­vors dues o tres vega­des. Avui hi he tor­nat. Uns altres ulls s’han impo­sat: els de l’actu­a­li­tat. Tot hi remet.

Pla fa arren­car el retrat de Nin amb una “senyo­reta” que li pre­gunta si té notícia de què pot ser l’ano­me­nada “ànima eslava”. El pri­mer impuls de l’escrip­tor és enge­gar la senyo­reta “a la cuina del seu domi­cili”. El femi­nisme, mili­tant o sua­vit­zat, a par­tir d’aquí ja ha aban­do­nat el lli­bre. Nosal­tres, però, seguim, superant una pro­vo­cació que de tan evi­dent, no ens fa ni fred ni calor. Pla com­plau final­ment la senyora expli­cant-li el roba­tori d’una esti­logràfica que va tenir per víctima Eugeni Xam­mar una vegada que els dos peri­o­dis­tes pas­se­ja­ven per la plaça Roja de Mos­cou, lla­vors capi­tal de l’URSS. De la reacció apàtica o enri­o­lada de la gent que va ser tes­ti­moni del fet lamen­ta­ble, Pla il·lus­tra la inter­lo­cu­tora sobre què és l’“ànima eslava” o, més con­cre­ta­ment, la “russa”. En el viatge, Pla visita Andreu Nin, que en aquell moment ocu­pava una regi­do­ria a l’Ajun­ta­ment de Mos­cou i un alt càrrec dins els sin­di­cats soviètics, i que es des­plaçava amb cotxe ofi­cial pel país i per anar a la datxa que el règim li havia assig­nat. Pla, pro­pi­e­tari rural, no pot mani­fes­tar sim­pa­tia per l’anar­quista con­ver­tit en comu­nista. Li aplau­deix només les tra­duc­ci­ons de Tols­toi i Dos­to­ievski. Es plany de la seva mort a mans d’uns sica­ris de Sta­lin durant la guerra espa­nyola.

Ara entrem en el nus: en la visita, Pla porta un exem­plar d’A l’altra riba, d’Alek­sandr Her­zen, un soci­a­lista rus del XIX emi­grat a Lon­dres. Una pro­vo­cació, una altra, si es té en compte que aquest senyor sos­te­nia que cap gene­ració s’ha de sacri­fi­car per la pro­pera en nom de qual­se­vol ideal, i que Nin aca­bava de mani­fes­tar a Pla que la revo­lució russa, amb les seves inco­mo­di­tats, es tro­bava en procés, pro­jec­tada al futur. El roba­tori de la ploma no era sinó una remi­niscència bur­gesa que el comu­nisme cor­re­gi­ria. Diu Her­zen: “La fina­li­tat de cada gene­ració és la gene­ració mateixa.” Pla comenta, basant-s’hi: “Donar com a fina­li­tat de la vida col·lec­tiva la pos­sessió d’un futur no ja incert i inse­gur sinó lite­ral­ment impos­si­ble és una autèntica follia, una cri­mi­nal follia.” Dos cata­lans radi­cal­ment dife­rents enfron­tats en la cam­bra que Nin ocu­pava. Pla vol obviar que el pre­sent és fruit de mol­tes agi­ta­ci­ons suc­ces­si­ves. Nin, que mol­tes han fra­cas­sat. El revo­lu­ci­o­nari va anar a enge­gar l’estufa. Prengué el lli­bre, i el tirà dins. La seva dona “feu un som­riure blanc, càndid, pue­ril”, diu Pla.