Emocions i política

Comen­cem amb unes cons­ta­ta­ci­ons. No hi ha ads­cripció a la democràcia sense iden­ti­fi­cació emo­ci­o­nal a un con­junt de valors i d’ins­ti­tu­ci­ons com­par­ti­des. Con­tra el que diuen els pre­te­sos raci­o­na­lis­tes, la democràcia va molt més enllà de la raó. La democràcia ens força a ajun­tar-nos a d’altres indi­vi­dus per com­par­tir afec­tes i anhels. Sense gene­ració de comu­ni­tats, també emo­ci­o­nals, no hi ha idea política que aguanti.

En aquest sen­tit, la política no és res més que l’aigua­bar­reig d’idees i emo­ci­ons que per­me­ten influir en les con­duc­tes dels indi­vi­dus. Eli­mi­nar les emo­ci­ons de la política, a banda d’impos­si­ble, es des­co­breix com un intent par­ti­dista, bar­roer i fona­men­tal­ment con­ser­va­dor per tal d’ama­gar les rela­ci­ons de poder en un marc polític deter­mi­nat. Recor­dem-ho: cap ordre polític no és neu­tral ni objec­tiu. És fruit de les rela­ci­ons de poder que es donen en un moment deter­mi­nat. 1978 en el nos­tre cas. Anem ara amb els cata­lans. Que els cata­lans tenim poc a dir en l’entra­mat de poder espa­nyol és cosa repe­tida. Poca presència en els apa­rells de l’Estat. Menys en la judi­ca­tura. Menys encara en el Con­sell Gene­ral del Poder judi­cial. Els cata­lans, sem­pre sos­pi­to­sos de des­a­fecció al règim, ni hi són ni se’ls troba a fal­tar. Quan els cata­lans han pro­vat d’uti­lit­zar els meca­nis­mes del sis­tema per influir sobre l’equi­li­bri de poders, la pre­tesa emo­ci­o­na­li­tat dels cata­lans s’ha esgri­mit amb deter­mi­nació. Davant una crisi ins­ti­tu­ci­o­nal que, a hores d’ara, ja hau­ria por­tat ita­li­ans o fran­ce­sos a refun­dar la república, aquí ni es pot tocar la Cons­ti­tució, ni reor­de­nar les com­petències autonòmiques, ni trans­for­mar un Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial pro­fun­da­ment cor­rom­put.

La inca­pa­ci­tat de l’Estat de refor­mar-se, sem­bla­ria, demana sere­ni­tat. Els cata­lans, que hem d’aguan­tar vídeos del por­ta­veu adjunt popu­lar al Congrés on es posen a banda i banda imat­ges d’este­la­des amb esvàsti­ques, som els emo­ci­o­nals. Un jutge pot pro­hi­bir qui serà el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. Un cop, dos cops i tres cops. Amenaçar la mesa. I, ai las, el pro­blema no és la debi­li­tat de la divisió de poders. Són els cata­lans i la seva emo­ci­o­na­li­tat.

Aca­bem. El nivell d’emo­ci­o­na­li­tat admis­si­ble és sem­pre fruit de les rela­ci­ons de poder. Qui mana et diu el nivell de sen­ti­men­ta­lisme permès; qui uti­litza la ban­dera per tapar les ver­go­nyes (i qui no) o en qui­nes con­di­ci­ons la rebel·lió (post­mo­derna) deter­mina que líders polítics i soci­als hagin de ser a la presó. També indica quan toca que la indig­nació col·lec­tiva es con­tin­gui en res­pectuós res­pecte a la decisió judi­cial. I aquí hau­rien d’anar amb compte aquells que, pujant al carro de la crítica a les emo­ci­ons, aca­ben equi­pa­rant emo­ci­o­na­li­tat amb quel­com per­niciós i supri­mint el que és una crítica legítima i necessària a un sis­tema cor­cat que una majo­ria democràtica vol­dria cap­gi­rar com un mitjó. Saber a quin mes­tre ser­vei­xes és sem­pre un exer­cici d’hones­te­dat. Com a mínim amb un mateix.