Moltes gràcies, PP i Cs

L’ inde­pen­den­tisme puja. És sabut. Ho saben els repu­bli­cans. Ho sap tota l’oli­gar­quia política del Reino de España. Com no ha de pujar, amb els esforços que hi dedi­quen en Casado i en Rivera. Ate­nent a les parau­les dels polítics, que eixe­le­bra­da­ment basen la cam­pa­nya anda­lusa en Cata­lu­nya, s’entén el perquè de la indig­nació de més del 50% de la soci­e­tat cata­lana. Com més ens ata­quen, com més volen deni­grar-nos, més ganes tenim de fugir ben lluny d’aquest núvol ple d’odi que ens envolta. Només cal ado­nar-nos de què ha pas­sat amb els comuns. D’antuvi, eren els típics pot­ser-sí pot­ser-no. Doncs, en aquests moments, segu­ra­ment només n’hauríem d’aïllar Cos­cu­bi­ela i la seva colla. Tots els altres són, com a mínim, sobi­ra­nis­tes. És a dir, que accep­ten un referèndum per comp­tar-nos: quants volem la República inde­pen­dent i quants roman­dre com a ciu­ta­dans del Reino de España.

És un error que el full de ruta del procés sigui des­co­ne­gut del tot, a causa dels dies que van des del 10 al 27 d’octu­bre del 2017. Aquests 17 dies van sig­ni­fi­car sen­zi­lla­ment si el nos­tre govern es llançava al buit o si anava cer­cant camins que fes­sin gira­gon­ses. La gran moguda secreta que inter­ve­nia xiu­xi­ue­jant a cau d’ore­lla del pre­si­dent Puig­de­mont “fes elec­ci­ons”, “fes elec­ci­ons”... i cada cop més fort “no decla­ris la inde­pendència”, va estron­car un final feliç, de fet impos­si­ble pel dron que ja volava rabent: el 155. El procés pre­veia que, un cop fet el referèndum, es podria par­lar amb l’Estat espa­nyol i arri­bar als acords, impos­si­bles fins ales­ho­res: veure com s’orga­nit­zava la república, quins momen­tum seguia, com es posa­ven a la taula els pas­sius i els actius... L’inde­pen­den­tisme estava dis­po­sat no sola­ment a assu­mir la part del crèdit exte­rior per­ta­nyent a Cata­lu­nya, sinó a par­ti­ci­par a la bossa comuna durant el temps neces­sari per no crear un dal­ta­baix a España. Cert que, aquesta sola pre­visió, ja era un somni d’una nit d’estiu. I ho fou. I pot­ser ho serà sem­pre.

I... som aquí. Amb tot el nos­tre govern del JxSí, esco­llit el 27 de setem­bre del 2015, més dos paci­fis­tes llui­ta­dors, a les pre­sons. Tots en pes entre rei­xes o a l’exili. Men­tres­tant, ens fan tram­pes en els judi­cis. Sort en tenim de Ciu­da­da­nos i el PP. Ens insu­flen força, cada dia, cada dia. Men­tres­tant... men­tres­tant, ens domi­nem les ganes d’alçar-nos pels car­rers, les vies i les fron­te­res... de dis­po­sar-nos a rebre si cal. Però, com evo­cava avui Bor­rell a les Cor­tes, emu­lant Ciceró, i com he uti­lit­zat tan­tes vega­des per les xar­xes, Quous­que tan­dem abu­tere, Cati­lina, pati­en­tia nos­tra? Fins quan n’abu­sa­ran?