CaixaForum i els ‘guisants’

Fa poc vaig visi­tar l’expo­sició de Cai­xa­Fo­rum a Bar­ce­lona sobre Velázquez i Tou­louse-Lau­trec i Mont­mar­tre (esplèndida, per cert, aquesta dar­rera). Per fer-ho més pau­sa­da­ment, vaig que­dar-me a dinar al mateix res­tau­rant de Cai­xa­Fo­rum, decisió la dar­rera del tot infor­tu­nada perquè vaig pas­sar d’assa­bo­rir els gau­dis d’una pin­tura exqui­sida a sofrir un atemp­tat con­tra l’espe­rit d’alta mag­ni­tud.

En efecte, en dema­nar la carta al res­tau­rant, vaig ser cri­ve­llat per impi­e­to­ses ràfegues de cri­mi­nals trets con­tra la meva llen­gua. I és que se supo­sava que la carta era en català, però, en avançar en la seva lec­tura, unes pun­xa­des a les tem­ples m’adver­tien que la meva pressió arte­rial aug­men­tava alar­mant­ment, fruit per igual del des­as­sos­sec, l’estu­pe­facció i la indig­nació. Amb pre­gona difi­cul­tat anava des­xi­frant el con­tin­gut de l’oferta gas­tronòmica. Però només fins al moment que la den­si­tat críptica del text va esgo­tar la meva ima­gi­nació. “Demana la carta en cas­tellà i, com­pa­rant-la amb la cata­lana, pot­ser aquesta dar­rera esde­vindrà intel·ligi­ble”, vaig pen­sar. I així fou perquè, con­tras­tant les dues car­tes, vaig poder esbri­nar que el “filet de gla” anun­ciat en la cata­lana no es trac­tava de cap carn por­cina, atès que la cor­res­pondència en cas­tellà era “filete de dorada”.

En defi­ni­tiva, la carta en català par­lava de “salada” (ama­nida), “crema de boñat” (crema de moni­ato), pata­tes “paja”, “gui­sants rehi­xes” (pèsols ofe­gats); tires de pollas­tre “sal­te­a­das” i arròs amb “setes” (bolets) i “ver­du­ri­tas”, Hi havia també un filet amb “espi­na­cas” i “miel”. També “caba­lla” a la planxa, amb “ ver­du­ri­tas”. De postres s’ofe­ria, entre altres, una “pieza” de fruita lami­nada. El des­con­cert més gros el pre­sen­tava un entre­cot a la gra­e­lla amb guar­nició seguit d’un enigmàtic parèntesi que par­lava de “(2,05 supo­sa­des)”; esotèrica hipòtesi sobre la qual apor­tava llum la carta en cas­tellà, en par­lar d’un suple­ment de 2,05 euros.

Gràcies a la cas­te­llana carta, doncs, el comen­sal s’estal­vi­ava l’ensurt d’una oferta mengívola espec­tral per “supo­sada” en esde­ve­nir, mit­jançant un suple­ment pecu­ni­ari, prou real i inequívoca. En defi­ni­tiva, atesa l’enti­tat del que he expo­sat, eli­mino qual­se­vol volun­tat d’agressió a la nos­tra llen­gua. ¡Tant de bo es tractés d’això! Perquè com­por­ta­ria ator­gar un grau a un idi­oma, al qual es vol mal­fe­rir. No, això de Cai­xa­Fo­rum per­tany a una altra cate­go­ria molt més abo­mi­na­ble. A la d’allò que con­si­dera la llen­gua cata­lana una rea­li­tat tan nímia, fútil, irri­si­ble, lil·lipu­tenca i caga­niu que no mereix ni la més insig­ni­fi­cant atenció.