El tió

Vaig tard perquè ja fa dies que el tió de Nadal ha estat obli­dat, però uns incen­tius d’última hora em fan tor­nar-hi.

A casa no havíem fet mai el tió. Ni se’n par­lava. Fins ara ho havia atribuït al fet que la meva família era refractària a qual­se­vol mani­fes­tació esca­tològica. Fer “cagar” alguna cosa, fins i tot situar un caga­ner al pes­se­bre, estava d’entrada des­car­tat. El meu pare, con­ver­gent i pujo­lista de pri­mera hora, no va afe­gir un caga­ner al pes­se­bre fins l’any del Pacte del Majes­tic, quan per pri­mer cop li vaig sen­tir la paraula “cagar” per dir que érem un país de “cagats” i que el Nen Jesús ho havia de saber. No hi va posar un sol caga­ner sinó qua­tre, que encara ron­den per casa. Va aca­bar incor­po­rant el tió als actes tra­di­ci­o­nals quan li va sem­blar que els nets el recla­ma­ven. Va triar d’entre la lle­nya d’encen­dre el foc un tronc amb dues potes que ara fa prop de qua­ranta anys que rep bas­to­na­des a càrrec de gene­ra­ci­ons suc­ces­si­ves de nebots i cosins. No té cara, ni fuma la pipa ni porta bar­re­tina. Els últims nens a ata­car-lo ho tro­ben a fal­tar, però jo man­tinc la ico­no­gra­fia irre­duc­ti­ble­ment. A veure què en diran els nets que per ara no tinc. Els nets fan clau­di­car molt.

Ara lle­geixo, via Joan Safont, que el tió de Nadal havia entrat als anys cin­quanta i sei­xanta, que són els anys de què parlo, en molta decadència. No es feia amb la gene­ra­li­tat actual. El caràcter pudorós de la meva família, doncs, s’ha de mati­sar. No fèiem cagar el tió, també, perquè no es por­tava. Tan tra­di­ci­o­nals i tan moderns...

La qüestió és que ara fer cagar el tió s’ha con­ver­tit en una obli­gació a cada casa i també en espais públics, orga­nit­zat per ajun­ta­ments o enti­tats par­ti­cu­lars o benèfiques. Hi ha una ope­ració comer­cial pel mig, és clar. Sem­pre hi ha una ope­ració comer­cial pel mig. Però el tió també ha vençut amb armes pròpies la figura del Pare Noel, que ata­cava amb força i que sem­pre ha estat un per­so­natge una mica antipàtic, can­sat i mal dis­fres­sat. I ha infan­ti­lit­zat el dia de Nadal, cosa encara més impor­tant. Els adults sem­pre diuen que Nadal és una festa que es fa per als nens, i alguns arri­bem a dir que si no fos pels nens no el cele­bra­rien, però la veri­tat és que els nens sem­pre han vis­cut el dia de Nadal amb temor perquè no ente­nen les con­ver­ses ina­ca­ba­bles dels grans a taula ni ente­nen que els galets de l’escu­de­lla siguin més bons que els macar­rons amb salsa de tomàquet, i els ter­ro­ritza el tràngol final d’enfi­lar-se a la cadira per reci­tar la poe­sia que els han ense­nyat a l’escola, que és una poe­sia que ells matei­xos veuen que no té ni cap ni peus ni s’entén. El tió els fa espe­rar la festa i els fa pro­ta­go­nis­tes actius i pas­sius durant una estona d’aquell dia. “Caga, tió...” Ja hau­ria vol­gut una família amb menys escrúpols.