L’esclafit

L’altre dia vaig sen­tir un estrèpit de lluny, com una explosió, com una tren­ca­dissa de vidres. Vaig parar atenció: era una colla de nois i noies reu­nits que havien escla­tat a riure, tots a la vegada. Per què no havia iden­ti­fi­cat el so a la pri­mera? Pot­ser perquè ha dei­xat de ser habi­tual. Jo no vull alar­mar ni depri­mir ningú, i menys a aques­tes hores del matí en què es lle­gei­xen els dia­ris i queda tot el dia al davant, però em pre­gunto si no estem sub­mer­gits en una mena de tris­tesa que ens frena el riure i l’ale­gria. Hi ha qui s’enso­peix sense notar-s’ho. Els fami­li­ars o els amics ho detec­ten i li acon­se­llen fer-s’ho mirar. S’hi resis­teix, fins que els símpto­mes són alar­mants. L’ano­me­nat “cos social”, ¿no pot ser que actuï igual que el cos humà? Aquests senyors i senyo­res que sur­ten d’un res­tau­rant: pel posat que fan tant poden haver con­su­mit una lla­gosta com un entrepà de for­matge man­xec. Aquests que sur­ten del bingo: ¿qui ha gua­nyat i qui ha per­dut, si tots fan la mateixa cara, la famosa “cara de pòquer” que hau­ria d’estar reser­vada per a l’inte­rior de la sala? Vaig repas­sant els esta­bli­ments del meu car­rer. A la farmàcia: ¿qui hi entra per adqui­rir unes sim­ples jua­no­les o un pre­ser­va­tiu que pro­met satis­fac­ci­ons i qui ho fa amb la recepta d’una medi­cina que no anun­cia res de bo? Els que sur­ten de missa ho hau­rien de fer con­for­tats, res­plen­dents: aca­ben de pre­sen­ciar la reno­vació d’un mira­cle, han com­bre­gat... Els pro­gra­mes de riure són de ganyota, el tea­tre “refle­xi­ona” en sen­tit funest, la novel·la cata­lana d’èxit és un enfi­lall de dra­mes: “És dura.” Duríssima i des­es­pe­rançada, sí senyor.

“Anar fent”, “anar tirant”, “bé, sem­pre que no entrem en detalls”... Són les res­pos­tes a les pre­gun­tes “com estàs?” o “com anem?”. Un dia un amic em va res­pon­dre: “Òptim.” Vaig estar a punt de besar-lo. Va afe­gir: “Ho dic per pro­vo­car.” Si m’hagués dit que ho feia per ani­mar-me, l’hau­ria besat.

Què ho fa? La política? L’eco­no­mia? L’hivern? L’anti­cicló per­tinaç? Ens han posat un pro­ducte inhi­bi­dor a l’aigua? Això últim és una ani­ma­lada o un argu­ment de ciència-ficció que no hauríem de con­si­de­rar, però és que hi ha moments que em pre­gunto si aquest senyor que tinc aquí al cos­tat no ha estat pro­gra­mat per fer-me la murga i fer que arribi des­tros­sat a casa. Ell pot­ser pensa el mateix de mi. Pot­ser ho pen­sen vostès. Són manies meves? M’ho haig de fer mirar?

Per mi que és la política. Ens havien dit que tenia la uti­li­tat, si no de fer-nos feliços, de resol­dre’ns els pro­ble­mes. Ens els delega, ens els posa a les mans, ens ata­bala. L’escla­fit de l’altre dia: de vega­des el sen­tia des del llit, a càrrec dels que sor­tien del res­tau­rant del davant. Un car­tell imposa silenci i res­pecte als veïns. Per mi, que riguin tant com vul­guin, que és un leni­tiu.