Després de la tempesta

S'han dit i escrit mol­tes coses sobre la nevada del 8 de març. Tem­pesta mediàtica i mete­o­rològica. Ara que ja ha pas­sat prou temps, arriba el moment de mirar tot el que va pas­sar amb pers­pec­tiva i inten­tar extreure'n lliçons que vagin més enllà d'aquest cas con­cret i que ens aju­din a estar més pre­pa­rats per a futu­res situ­a­ci­ons sem­blants. Epi­so­dis com la nevada, els incen­dis fores­tals o les ven­ta­des de l'any pas­sat entren en la cate­go­ria del que conei­xem com a «ris­cos natu­rals», és a dir, que són fenòmens natu­rals que poden pro­duir danys a per­so­nes i béns. Com a tals, no podem evi­tar que s'esde­vin­guin i que afec­tin el fun­ci­o­na­ment habi­tual de les coses. Com a soci­e­tat hem de ser cons­ci­ents d'aquests ris­cos i apren­dre a ges­ti­o­nar-los, i més en un con­text de canvi climàtic, en què els experts ens asse­gu­ren que aug­men­tarà la freqüència dels fenòmens cli­ma­tològics extrems. Això és impor­tant que ho enten­guem tots, per tal que a banda de quei­xar-nos tro­bem les mane­res de pre­pa­rar-nos per afron­tar els ris­cos i adap­tar-nos per evi­tar al màxim els danys.

En el cas de la nevada, una de les con­seqüències més greus va ser el tall en el sub­mi­nis­tra­ment elèctric, que va afec­tar milers d'usu­a­ris, alguns durant tota una set­mana. Caldrà ana­lit­zar per què va que­dar inu­ti­lit­zada la xarxa de dis­tri­bució d'elec­tri­ci­tat, acla­rir res­pon­sa­bi­li­tats i esta­blir les mesu­res per tal que no pugui tor­nar a pas­sar. Ara bé, a banda d'aquest cas con­cret, i en el marc de les estratègies d'adap­tació als ris­cos natu­rals, d'aquest cas en podem treure algu­nes lliçons que ens par­len de la diver­si­fi­cació de fonts, des­cen­tra­lit­zació i inter­con­nexió.

Als muni­ci­pis afec­tats no tot­hom va que­dar sense llum. Alguns ciu­ta­dans van con­ti­nuar gau­dint del cor­rent elèctric, mal­grat que la com­pa­nyia sub­mi­nis­tra­dora no els el pogués fer arri­bar. Com és pos­si­ble? La res­posta és l'auto­pro­ducció d'elec­tri­ci­tat, amb fonts d'ener­gia reno­va­bles: la solar tèrmica per escal­far l'aigua o la solar foto­vol­taica per gene­rar elec­tri­ci­tat, o fins i tot l'ús de l'ener­gia del subsòl (geotèrmica). Així, el que sem­bla una idea esbo­jar­rada i utòpica d'uns quants es va con­ver­tir en una estratègia d'adap­tació al risc. El que en un moment pot sem­blar una inversió supèrflua es con­ver­teix en una situ­ació adversa en la garan­tia de no depen­dre d'una com­pa­nyia elèctrica. Si sem­pre havíem par­lat de raons d'eficiència i de reducció d'impac­tes ambi­en­tals per tal d'impul­sar les ener­gies reno­va­bles, ara podem afe­gir la raó de la segu­re­tat de sub­mi­nis­tra­ment. Això ens recorda que hem d'anar cap a un futur on les cases s'auto­pro­ve­ei­xin de l'ener­gia que neces­si­tin, cap a l'edi­fici de «con­sum 0» o con­sum mínim.

Però men­tre això no passi, entre l'auto­su­ficiència de tots els edi­fi­cis i la situ­ació actual de depen­dre de l'elec­tri­ci­tat que ens arriba de lluny (de fet, a les comar­ques giro­ni­nes no hi ha cap gran cen­tral de gene­ració d'elec­tri­ci­tat) hi ha encara mol­tes situ­a­ci­ons intermèdies, on es pot aug­men­tar molt el grau de des­cen­tra­lit­zació de la gene­ració d'elec­tri­ci­tat, i d'inter­con­nexió de la xarxa de dis­tri­bució. Al nos­tre parer una lliçó que podem apren­dre de l'apa­gada de la nevada i que no hem vist reflec­tida enlloc encara és que la des­cen­tra­lit­zació i la diver­si­fi­cació de fonts en la gene­ració d'elec­tri­ci­tat és una estratègia per a la segu­re­tat de sub­mi­nis­tra­ment. El que és vàlid per a la nevada ho pot ser també en altres situ­a­ci­ons. Neces­si­tem una xarxa ben inte­grada, molt mallada, que per­meti flu­xos bidi­rec­ci­o­nals. Una ver­ta­dera xarxa d'inter­con­nexió –com ho és inter­net– és garan­tia de democràcia. Amb l'elec­tri­ci­tat també hem d'anar cap aquí. La xarxa ha de ser de tots. No pot ser un mono­poli ni una estruc­tura pira­mi­dal on un sol actor con­troli un ele­ment tan bàsic per a la nos­tra soci­e­tat com ho és ara l'elec­tri­ci­tat. Aquest cas també ha posat de mani­fest que el sis­tema actual és anti­quat, ens cal un sis­tema més robust i més intel·ligent, amb més opci­ons per incor­po­rar els nous avenços en tec­no­lo­gies efi­ci­ents, micro­xar­xes, ener­gies reno­va­bles i apos­tes de futur com el vehi­cle elèctric.

El model energètic que tenim a Cata­lu­nya no s'assem­bla gaire al que aca­bem de des­criure, però neces­si­tem que en un futur pro­per sigui una rea­li­tat. Per fer-ho, no podem con­fiar que el mer­cat i les empre­ses pri­va­des, per si matei­xes, ens hi por­tin. En un con­text de libe­ra­lit­zació del sec­tor energètic que ens ve impo­sat per la UE, no n'hi ha prou que sigui més efi­ci­ent, perquè la inèrcia del pre­sent i de fer els mínims can­vis ens pot man­te­nir en un sis­tema ine­fi­ci­ent i ine­ficaç durant molt de temps. Cal, per tant, un marc polític i regu­la­dor ade­quat, que obli­gui les empre­ses a fer els can­vis neces­sa­ris soci­al­ment. Les deci­si­ons no són només d'àmbit català: el govern espa­nyol i sobre­tot l'euro­peu tenen molt a dir en aquesta regu­lació. Però és també obli­gació del govern de Cata­lu­nya vet­llar perquè els can­vis s'esde­vin­guin. Cal que el govern tin­gui tant la infor­mació com la capa­ci­tat de con­trol i de situar les con­di­ci­ons perquè s'asso­leixi una bona qua­li­tat dels ser­veis públics incor­po­rant els avanços tec­nològics al sis­tema elèctric.

La nevada, doncs, ens recorda que vivim en un món amb ris­cos natu­rals que no podem evi­tar, però tenim ja mol­tes eines dis­po­ni­bles –que només cal imple­men­tar– per tal d'adap­tar-nos a situ­a­ci­ons de risc. En la gestió de ris­cos natu­rals, el lide­ratge i la coor­di­nació són públics. En el sub­mi­nis­tra­ment d'ener­gia, sabent la importància cab­dal que té per al fun­ci­o­na­ment de la soci­e­tat, també ho hau­rien de ser.