El cinisme de la metròpoli

Fa alguns dies, en una con­ferència al Cole­gio de México per com­me­mo­rar el 80è ani­ver­sari de l’exili repu­blicà, el pre­si­dent del govern espa­nyol, Pedro Sánchez, va afir­mar: “México sigue siendo esa tierra de aco­gida de la que es posi­ble ena­mo­rarse. Una tierra que, incluso cuando se llega a ella huyendo de una per­se­cución o de la mise­ria, resulta con­so­la­dora. No va a haber ningún muro que cam­bie eso.” Més enllà de les com­pren­si­bles llo­an­ces al país amfi­trió, amb aquesta dar­rera referència el pre­si­dent del govern espa­nyol no es refe­ria, com ens podem ima­gi­nar, a la immensa tanca ins­tal·lada a Meli­lla, que ha pro­vo­cat la mort de cen­te­nars de per­so­nes que cer­ca­ven una “terra d’aco­llida”; ni tam­poc par­lava del mur en què s’ha con­ver­tit la mar Medi­terrània, un símbol de l’ego­isme i la des­memòria euro­pea i un cemen­tiri per a molts d’aquells que fugen “de la misèria”; ni tam­poc es refe­ria al mur de la burocràcia espa­nyola, que rebutja tres de cada qua­tre sol·lici­tuds d’asil que li arri­ben i que ha esde­vin­gut una bar­rera infran­que­ja­ble per a les per­so­nes per­se­gui­des. No es refe­ria, doncs, als seus murs, sinó als dels altres; con­cre­ta­ment, al de Donald Trump.

No és l’única lliçó que va voler donar el man­da­tari espa­nyol. Pedro Sánchez, que es diri­gia a alguns dels des­cen­dents dels exi­li­ats espa­nyols del 1939, també va afir­mar: “No se me ocurre una con­dena más ter­ri­ble para un ser humano: aban­do­nar a la fuerza a tu gente, a tus ami­gos, a tu fami­lia; aban­do­nar el pai­saje en el que has cre­cido; aban­do­nar tu pro­fesión, tus obje­tos, tus cos­tum­bres feli­ces.” Des de fa temps, els diri­gents espa­nyols es pas­se­gen per les anti­gues colònies donant lliçons de democràcia, d’aco­lli­ment o de drets humans. Però que aquesta sentència la pro­nunciï el pre­si­dent d’un estat que, en ple segle XXI, empre­sona o obliga els dis­si­dents polítics a “aban­do­nar a la força la seva gent, els seus amics, els seus fami­li­ars”, només pot con­si­de­rar-se un exem­ple majúscul de cinisme.