Seran jutjats

Ortega y Gas­set, després de molt pen­sar-hi, va arri­bar a la con­clusió que el pro­blema català no té solució, i que només es pot aspi­rar a la “con­lle­van­cia”, que vin­dria a ser l’ataràxia dels estoics apli­cada al regi­ment de la cosa pública –“con­lle­var” vol dir, entre altres coses, supor­tar les imper­tinències o el geni d’algú–. S’hi pot objec­tar que quan la gent no pot més, com passa sovint en les pare­lles, se separa; però en el cas dels estats en gene­ral, i en el d’Espa­nya sobre­tot, s’entén que el que el Déu dels exèrcits ha unit, no ho ha de sepa­rar la volu­bi­li­tat dels homes. El gran moment de la “con­lle­van­cia” va ser la tran­sició, quan els repre­sen­tants polítics arri­ba­ven a grans acords sense fer gaire fressa i tenint tot­hom molt clar quins eren els límits. El gran error dels polítics pro­ces­sis­tes i ara pro­ces­sats va ser creure que podrien ini­ciar una nova tran­sició, pen­sant que l’únic límit era la ima­gi­nació i basant-se en pre­mis­ses errònies com ara que tro­ba­rien suport en les esquer­res espa­nyo­les i en les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees. Para­do­xal­ment, només han tro­bat la com­prensió d’algun sec­tor euro­escèptic. La res­posta d’euròcra­tes i pro­gres­sis­tes es pot resu­mir en el que va dir un altre gran filòsof de la nos­tra època, Homer Simp­son, als seus fills un dia que no els va sor­tir bé una jugada: “Ho heu inten­tat i heu fra­cas­sat. Quina és la con­clusió? No ho inten­teu!” Però “Cata­lu­nya no s’ho mereix, això”, com diria una gran dona. No; ni això ni que els seus polítics espe­rin a ser grans i escriure les memòries per reconèixer els errors come­sos.