A què em comprometo?

Des de l’exis­ten­ci­a­lisme francès ha estat molt freqüent, tant en l’àmbit pròpia­ment filosòfic com també en el social i el polític, ana­lit­zar i refle­xi­o­nar sobre la noció del com­promís, els seus com­po­nents i requi­sits. Les apro­xi­ma­ci­ons a la natu­ra­lesa del com­promís inten­ten esbri­nar si hi ha (o hi ha d’haver) coherència o con­sistència entre les pro­po­si­ci­ons (i cre­en­ces) afir­ma­des per algú i la seva pròpia tra­jectòria exis­ten­cial. En el millor dels casos (com ara Sòcra­tes, Kierke­ga­ard, Víctor Hugo o Brecht), l’assumpció íntima de la veri­tat d’un enun­ciat, per la seva importància, hau­ria d’aca­bar per con­fi­gu­rar de manera irre­vo­ca­ble cada moment de les nos­tres vides.

La feno­me­no­lo­gia del com­promís, en canvi, intenta estu­diar els com­po­nents i vivències deri­vats de l’assumpció d’un com­promís (com­prensió impli­cada del pre­sent, elecció cons­ci­ent, afec­tació per­so­nal pro­funda, decisió exis­ten­cial inten­ci­o­nal o de propòsit, con­di­ci­o­na­ment tem­po­ral, obli­ga­to­ri­e­tat dura­dora, adhesió a pro­jec­tes, acció trans­for­ma­dora, res­pon­sa­bi­li­tat pública o íntima...) per com­pren­dre millor com arriba a afec­tar i can­viar la per­sona i la soci­e­tat.

En la tra­dició exis­ten­ci­a­lista se’ns recorda que hom pot “pas­sar per la vida” per­dut en les coses o en el món sense enfron­tar-se a la seva vocació o destí, o per con­tra, pot pren­dre una decisió exis­ten­cial, lliure, per­so­nal i intrans­fe­ri­ble que –mit­jançant el com­promís– doni sen­tit i fina­li­tat a la seva vida. A diferència del món antic, en la moder­ni­tat l’existència no ens ve mai donada sinó que ens veiem abo­cats a for­jar-la (d’aquí l’expressió “l’existència pre­ce­deix l’essència”). En aquesta cruïlla vital, el com­promís (social, cul­tu­ral, polític, de gènere, medi­am­bi­en­tal, etc.) no ens ve donat de fàbrica, sinó que suposa apos­tar lliu­re­ment per deter­mi­na­des cau­ses o propòsits que con­di­ci­o­na­ran la nos­tra acti­tud i la nos­tra acti­vi­tat i que aca­ba­ran per deter­mi­nar la nos­tra vida.

En resum, la tra­dició filosòfica ha vol­gut enten­dre les carac­terísti­ques del com­promís i del sub­jecte com­promès. Però, apa­rent­ment, sem­bla haver dedi­cat menys temps als con­tin­guts del com­promís. Quan avui diem “a què em com­pro­meto?”, sem­bla que el pro­blema no el tenim a jus­ti­fi­car per què cal com­pro­me­tre’s o a cali­brar les con­seqüències deri­va­des de l’assumpció d’un com­promís, sinó que el pro­blema el tenim en l’objecte d’elecció del com­promís, és a dir, en el què. És com si hom ima­ginés un super­mer­cat del com­promís amb pres­tat­ge­ries ple­nes de bones cau­ses o grans propòsits espe­rant que algú, final­ment, es decantés per alguna d’elles. A l’extrem d’aquesta imatge, ens tro­baríem amb cen­te­nars i cen­te­nars de per­so­nes que, com Ham­let, allar­ga­rien el seu dubte i poster­ga­rien la decisió impor­tant d’haver d’esco­llir, de con­duir les seves vides cap a alguna de les pos­si­bles grans opci­ons dis­po­ni­bles. La jus­ti­fi­cació vin­dria a ser aquesta: “Jo ja em com­pro­me­tria, però hi ha tan­tes opci­ons, tan diver­ses, tan urgents i tan trans­for­ma­do­res que al final no sé quina em reque­reix més, sus­penc el judici i resto pro­vi­si­o­nal­ment en punt mort.” El sub­jecte esta­ria ben pre­dis­po­sat al com­promís però no aca­ba­ria de deci­dir-se per un objecte, allar­gant d’aquesta manera aquest estat d’inde­fi­nició.

Entesa d’aquesta manera, l’expressió “a què em com­pro­meto?” pot donar a enten­dre que les cau­ses o els propòsits són allà fora, total­ment inde­pen­dents del sub­jecte. Cer­ta­ment, en alguns casos és així. Per això líders i refe­rents, amb el seu exem­ple i coratge cívic, arros­se­guen molta gent a la seva pròpia lluita. Però en la majo­ria de vega­des la causa del com­promís no ve de fora, sinó de dins, d’un foc inte­rior que ens crema i ens activa.

En la gent jove aquest dubte en l’elecció exis­ten­cial és més que jus­ti­fi­cat. Per aquest motiu, Rilke, quan ha d’acon­se­llar un jove poeta cap a on enca­mi­nar les seves pas­ses, només gosa dir-li: “Esti­mat senyor, vostè és tan jove, està tan ençà de qual­se­vol inici, que, tant com puc, m’agra­da­ria dema­nar-li que no s’impa­ci­enti davant de tot allò que encara no està resolt en el seu cor, que miri d’esti­mar les pre­gun­tes (exis­ten­ci­als) com si fos­sin cam­bres tan­ca­des o lli­bres escrits en un idi­oma estrany. No cer­qui ara les res­pos­tes: no li poden ser dona­des perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara vis­qui les pre­gun­tes. Pot­ser després, a poc a poc i sense ado­nar-se’n, un dia en viurà les res­pos­tes.”

El pro­blema, tan­ma­teix, és per què una part de la gent adulta no arriba a fer el pas del dubte (jus­ti­fi­ca­ble) al com­promís. Sos­pi­tem que el viure les pre­gun­tes de Rilke té molt a veure amb allò que John Stu­art Mill ano­me­nava “el con­reu intern de l’indi­vidu”. Però, ho fem? Ho fem prou? Ho fem bé? També és pos­si­ble que cada cop pesi més això que diu Kie­ran Setiya, que “la mit­jana edat con­sis­teix a per­dre’s coses” i que l’anhel de no voler per­dre’ns res ens acabi con­duint a no tro­bar-hi res.