La batalla de l’objectivitat

No recordo si Juli Cèsar o Napoleó van dir que no pots com­ba­tre bé l’ene­mic si l’odies. Jo hi afe­gi­ria: tam­poc si no el conei­xes. L’actu­a­li­tat està encesa, amb dos fronts irre­so­lu­ble­ment con­nec­tats. D’una banda, el pres­su­post, ara superat i desem­bo­cant en elec­ci­ons: si els inde­pen­den­tis­tes es movien per ètica, no el podien apro­var: era traïció als prin­ci­pis i inco­herència de fons. Si es movien per la política –soc cons­ci­ent de la mútua exclusió dels dos àmbits–, pot­ser cal­dria haver-lo apro­vat, perquè sem­pre serà una mica –no gaire– menys dolent un govern soci­a­lista que un altre amb la cui­rassa de ferro rove­llat de Vox. Però fins i tot en cas d’apro­var-lo l’estratègia política hau­ria estat dub­tosa; una part subs­tan­cial de l’elec­to­rat d’ERC i el PDe­CAT se sen­ti­ria traïda, amb el con­següent apro­fun­di­ment dels cis­mes inte­ri­ors de la causa i càstig elec­to­ral.

Com més s’allu­nyen els punts de vista de dues parts, més frenètica­ment se sen­ten els uns en pos­sessió de l’objec­ti­vi­tat, i es con­ven­cen de la des­vi­ació dels con­tra­ris, depèn de la mala llet de cadascú veient-la pro­ducte de pre­me­di­tació per­versa o d’inep­ti­tud pro­funda. La ficció de l’uni­o­nisme és que, com que Espa­nya és una democràcia, el judici és indis­cu­ti­ble­ment neces­sari, i serà just i amb un reguit­zell de con­dem­nes com a resul­tat, que, fotent-se de la inco­herència de prin­cipi i de la pre­sumpció prèvia d’innocència, ells matei­xos donen per fetes. La ficció de l’inde­pen­den­tisme és –davant la con­vicció d’unes duríssi­mes penes que també tenen coll avall– ima­gi­nar que més enda­vant ho rever­ti­ran, via Estras­burg o més aviat via qui sap quin mira­cle, perquè Estras­burg només entra en vul­ne­ra­ci­ons de pro­ce­di­ment, i per això el jutge Marc­hena se l’agafa amb paper de fumar.

Si s’accepta for­mal­ment el joc judi­cial –estratègia Melero-Forn–, s’assu­meix per­dre’l i aten­dre’s a les con­seqüències. Si no s’accepta –estratègia Van den Eynde-Jun­que­ras–, el resul­tat serà el mateix o una mica pit­jor. L’una es pro­jecta en ter­mes pràctics a curt i mitjà ter­mini; l’altra, en ter­mes heroi­co­mo­rals, al més llarg, a la història. Amb la con­vicció de tots que la sentència està dic­tada, s’ha cons­truït l’esce­ni­fi­cació de dos punts de vista con­tra­po­sats i incom­pa­ti­bles, i es tracta de gua­nyar el relat. Un híbrid de pòquer i escacs –amb oca­si­o­nals moments de boxa–, amb impon­de­ra­bles i sobre­tot amb càlcul i estratègia. L’últim que es des­com­pon­gui, gua­nyarà. Però si tots fan el millor que saben fer, si no perd ningú els ner­vis ni els papers, per dir-ho amb el símil més vul­gar, ja se sap que l’àrbi­tre xiu­larà totes les fal­tes i penals, i con­ce­dirà tots els gols fan­tasma a favor dels matei­xos, i l’única victòria pos­si­ble és per a l’actual statu quo.

Entre­tant, un curiós que aterrés d’un altre pla­neta sense saber res que­da­ria per­plex davant dels titu­lars dels dia­ris. Exac­ta­ment els matei­xos diàlegs, les matei­xes fra­ses, ser­vei­xen a uns per escriure a tota plana “El fis­cal des­trossa Jun­que­ras”, o “Forn des­munta l’acu­sació”. El cas judi­cial acaba de començar, i aquest cro­nista espera moments de tot, i poques sor­pre­ses en el resul­tat.

Entre­tant, no s’ha esca­pat al sen­tit comú de ningú que, per més que es pre­ten­gui que és objec­tiva, una retrans­missió tele­vi­sada en directe és tan mani­pu­la­ble com qual­se­vol altre mitjà de comu­ni­cació. D’aquí la pro­testa per no haver-se habi­li­tat espais pre­fe­rents per a obser­va­dors inter­na­ci­o­nals. Sobre la retrans­missió de TV3, cal dir que o es pen­sen que estan retrans­me­tent un par­tit de fut­bol o pre­nen els espec­ta­dors per xim­ples, perquè els locu­tors resu­mei­xen el que s’acaba de dir, impe­dint de sen­tir el que es con­ti­nua dient, sovint més interes­sant que els dis­cur­sos perquè informa del clima, just el que reta­lla la retrans­missió estàtica i con­tro­lada pel tri­bu­nal mateix.

Som davant un pla de des­trucció total del cata­la­nisme iden­ti­tari, un pla per liqui­dar per sem­pre allò que Felip V i Franco no van aca­bar de resol­dre. Els esta­dis­tes de l’Espa­nya secu­lar, la dels Tor­que­mada, Oli­va­res i Primo de Rivera (pare i fill), ho han enge­gat, amb bru­ta­li­tat apa­rent i sub­ti­lesa de fons, fent-se pas­sar per pri­mi­tius babaus quan calia, i el far d’Occi­dent actual, l’Aznar, està fent sal­tets per sor­tir a la foto de la història. Els cata­lans han cai­gut a la trampa, i no ens podem per­me­tre con­ti­nuar ava­lu­ant l’ene­mic i pre­ve­ient els seus movi­ments –amb evi­dent fracàs– amb el nos­tre propi sis­tema de valors, quan està tan rema­ta­da­ment clar que el seu és un altre. Si no ens en sor­tim, serà per autisme polític i per la feblesa de la nos­tra deter­mi­nació.