El cas català, a Indonèsia

Des del mes de desem­bre de l’any pas­sat ha revi­fat amb molta virulència un d’aquells con­flic­tes que només apa­rei­xen als mit­jans inter­na­ci­o­nals quan apa­reix la violència amb tota la seva cru­esa. Fa gai­rebé sis dècades que els papús de la part occi­den­tal de l’illa de Nova Gui­nea, que està ocu­pada per Indonèsia, recla­men exer­cir el seu dret a l’auto­de­ter­mi­nació i a cons­truir el seu estat inde­pen­dent. Aquesta lluita naci­o­nal dels papús va començar quan la regió de Papua Occi­den­tal va ser for­mal­ment ocu­pada per Indonèsia, el 1963, després que la Haia signés un ver­gonyós trac­tat de cessió del ter­ri­tori d’Holanda a Indonèsia amb les Naci­ons Uni­des com a inter­mediària i l’admi­nis­tració Ken­nedy com a garant de l’acord. La població papú, mela­ne­sis sense cap lli­gam cul­tu­ral i històric amb la resta d’Indonèsia, va ser víctima d’una bru­tal repressió en una ope­ració poli­ti­co­mi­li­tar que en mol­tes oca­si­ons ha estat qua­li­fi­cada d’autèntic geno­cidi amb totes les dosis de racisme i xenofòbia ima­gi­na­bles. La per­se­cució dels papús no es va aca­bar amb el final de la dic­ta­dura de Suharto, però malau­ra­da­ment ha con­ti­nuat en diver­sos graus després de la tran­sició democràtica. La lluita inde­pen­den­tista ha estat fona­men­tal­ment pacífica els dar­rers anys, però totes les seves mani­fes­ta­ci­ons s’han vist repri­mi­des amb extrema duresa pel govern indo­nesi: la ban­dera este­lada inde­pen­den­tista va ser pro­hi­bida, pre­sos polítics, assas­si­nats, des­a­pa­ri­ci­ons, tor­tu­res i un llarg etcètera.

L’1 de desem­bre pas­sat, mani­fes­tants papús que home­nat­ja­ven la ban­dera este­lada papú van ser agre­dits per esca­mots de les Joven­tuts Pan­ca­sila, una orga­nit­zació naci­o­na­lista d’extrema dreta indonèsia amb vin­cles amb la poli­cia i l’exèrcit indo­ne­sis. La poli­cia, en lloc d’atu­rar la vio­lenta agressió, va aca­bar dete­nint més de 500 mani­fes­tants papús. Però els inci­dents més greus van tenir lloc al dis­tricte de Nduga, una regió mun­ta­nyosa de l’inte­rior de l’illa, quan un total de vint-i-qua­tre indo­ne­sis van morir en ser tiro­te­jats per l’Exèrcit d’Alli­be­ra­ment Naci­o­nal de Papua Occi­den­tal, encapçalat per Egi­a­nus Kogoya. El govern de Jakarta afirma que es trac­tava de civils des­ar­mats, obrers que tre­ba­llen en la cons­trucció de la gran car­re­tera que ha de tra­ves­sar Papua Occi­den­tal per unir les ciu­tats de la costa amb l’inte­rior, ric en recur­sos mine­rals, men­tre que els guer­ri­llers, que mai havien ata­cat abans civils indo­ne­sis, afir­men que es trac­tava de sol­dats camu­flats de l’exèrcit indo­nesi.

El cas és que l’exèrcit indo­nesi va llançar una ofen­siva al dis­tricte de Nduga que ha com­por­tat l’èxode mas­siu de milers de papús que denun­cien que han estat vícti­mes de l’ús d’armes químiques, com ara el fòsfor blanc, per part dels helicòpters mili­tars indo­ne­sis. Ben entrat el febrer, la situ­ació con­ti­nua sent crítica amb denúncies davant les Naci­ons Uni­des per fla­grants vio­la­ci­ons dels drets humans a càrrec del govern indo­nesi con­tra la població papú. Les elec­ci­ons a la pre­sidència d’Indonèsia són molt a prop, el 17 d’abril que ve, i l’actual pre­si­dent, Joko Widodo, un mode­rat en la seva apro­xi­mació al con­flicte papú, ara es veu obli­gat a cedir davant els fal­cons de l’exèrcit per no per­dre vots entre els prop de 200 mili­ons d’elec­tors indo­ne­sis poc com­pren­sius amb els inde­pen­den­tis­tes papús. El con­flicte es retro­a­li­menta i es radi­ca­litza cada dia que passa.

en aquest con­text, en què el con­flicte papú ha esde­vin­gut l’eix de la política indonèsia i punt clau en les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als, apa­reix el cas català. Les ones del sisme polític català van arri­bar la set­mana pas­sada a Jakarta, quan el diari en llen­gua anglesa amb més tiratge del país dedi­cava el seu edi­to­rial al con­flicte català tot vin­cu­lant-lo a la política inte­rior i exte­rior indonèsia. Tot i publi­car-se a la capi­tal del país, el Jakarta Post és un diari que sem­pre s’ha carac­te­rit­zat per la defensa dels drets humans i dels valors democràtics a Indonèsia, una feina no gaire fàcil en aque­lles con­tra­des, inclo­ent-hi els drets dels papús. A l’arti­cle Papu­ans vs Cata­lans es denun­cia amb gran seve­ri­tat el paper de la Unió Euro­pea al món. La doble vara de mesu­rar de la Unió Euro­pea a l’hora de denun­ciar la vio­lació dels drets humans resulta incom­pren­si­ble per a l’edi­tor. D’una banda, diu que la UE s’apropa a Jakarta per dema­nar con­tenció en la repressió dels papús, men­tre que a casa seva, és a dir a Espa­nya, manté un sepul­cral silenci en la repressió dels cata­lans. Con­ti­nua acu­sant la UE de tics colo­ni­als i que, si manté aquesta acti­tud, haurà per­dut tota auto­ri­tat moral en la defensa dels valors democràtics al món.

El cas indo­nesi ens demos­tra un cop més que el gran tri­omf del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació de l’1-O i de la decla­ració d’inde­pendència del 27-O ha estat no només la inter­na­ci­o­na­lit­zació del cas català, sinó també la defensa del dret a l’auto­de­ter­mi­nació com un valor glo­bal.