Policia i convivència

La decla­ració d’Enric Millo i d’alts càrrecs del Minis­teri espa­nyol de l’Inte­rior en el judici sobre el procés al Suprem va posar ahir de mani­fest dues con­cep­ci­ons ben dife­rents sobre quin ha de ser el paper de la poli­cia en una soci­e­tat supo­sa­da­ment democràtica: per una banda, la d’acon­se­guir el com­pli­ment de les reso­lu­ci­ons judi­ci­als peti qui peti, obrint-se pas a cops de porra fins i tot entre avis i nens (murs o escuts humans, en les parau­les de Millo, dels fis­cals i de res­pon­sa­bles del govern de Rajoy que han des­fi­lat fins ara per la sala de vis­tes del Suprem, ves qui­nes coin­cidències, en una expressió d’ori­gen bèl·lic que recorda com jus­ti­fi­cava el govern dels Estats Units la mort de civils en els bom­bar­de­jos de la pri­mera guerra de l’Iraq i en els de Bel­grad). Per altra banda, la visió defen­sada pels res­pon­sa­bles dels Mos­sos d’Esqua­dra, almenys pel que fa al 20-S i a l’1-O: pri­o­rit­zar la con­vivència, la medi­ació i la segu­re­tat de tot­hom, fins i tot la dels ciu­ta­dans reso­lu­ti­va­ment deso­be­di­ents, abans que acon­se­guir la reso­lució de l’actu­ació per la força. Al govern espa­nyol li va irri­tar que la jut­gessa que pre­nia les reg­nes de l’actu­ació de l’1-O posés sobre la taula la neces­si­tat de garan­tir aquesta con­vivència i segu­re­tat, i van fer veure que no hi era. Als Mos­sos se’ls pot recri­mi­nar que no han estat tan exqui­sits amb la pau social en altres actu­a­ci­ons, on la con­tundència per acon­se­guir l’objec­tiu va dei­xar pel camí cos­sos con­tu­si­o­nats, ferits i detin­guts inne­ces­sa­ris. I últi­ma­ment sem­blen més pre­o­cu­pats que no els acu­sin de ser tous amb els inde­pen­den­tis­tes que no pas de com­plir el requi­sit civi­lit­zat de no aixe­car la porra si no és del tot neces­sari.

Una frase dels res­pon­sa­bles espa­nyols de l’Inte­rior que han pas­sat pel judici aquesta set­mana va ser gla­ci­al­ment ater­ri­dora: en rea­li­tat, va dir l’ex-secre­tari d’estat de Segu­re­tat, van ser suaus, perquè podrien haver estat legítima­ment molt més con­tun­dents per acon­se­guir l’objec­tiu. No els va cal­dre més: el govern català, acor­ra­lat entre aquesta pri­mera demos­tració de violència mas­siva i la impos­si­bi­li­tat d’obrir cap nego­ci­ació, va reti­rar-se i va pro­cla­mar la Gene­ra­li­tat “ciu­tat oberta” perquè hi entrés el 155 de Rajoy, Sánchez i Felip VI sense cau­sar més danys a la població. Equi­vo­cat o no, pater­na­lista o pru­dent, en tot cas és un altre model de trac­tar els ciu­ta­dans.