Llistes

Un dels moments més dramàtics dels diri­gents dels par­tits polítics és a l’hora d’ela­bo­rar les llis­tes per concórrer a les elec­ci­ons. Un veri­ta­ble mal­de­cap, haver de fer la tria del tu, sí; tu, no. S’estan veient dis­gus­tos molt potents, alguns fins i tot amb reper­cus­si­ons psi­cològiques. La majo­ria dels diri­gents allò que valo­ren més són les fide­li­tats i en oca­si­ons els ami­guis­mes, encara que els per­fils són bus­cats per les neces­si­tats del moment. Per exem­ple, Manuel Valls vol demos­trar que fa una llista trans­ver­sal per a la seva can­di­da­tura a Bar­ce­lona. Va a l’ano­me­nat mer­cat d’hivern i fitxa un soci­a­lista de tota la vida, Celes­tino Cor­bacho. Setanta anys a l’esquena i, després d’haver tin­gut un munt de càrrecs, encara era a la ban­queta de la política espe­rant el seu minut de glòria. El va tenir el dia de la seva pre­sen­tació, tot i que hau­rem de veure el lloc que li serà ofert com a pro­ba­ble regi­dor de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Fins ara només ha rebut crítiques dels seus antics com­panys del Par­tit Soci­a­lista.

Dar­re­ra­ment, la fórmula de primàries, encara que des­a­for­tu­na­da­ment no sem­pre són pro­ces­sos nets com una patena, ha apai­va­gat una mica el tràngol a les res­pec­ti­ves direc­ti­ves a l’hora de la tria. Hem vist els mèrits que han hagut de fer algu­nes de ses senyo­ries per acon­se­guir un escó i s’ha vist de tot menys dig­ni­tat. Hem vist per­so­nat­ges que s’han pagat de la seva but­xaca la seva cam­pa­nya per acon­se­guir un escó que lla­vors, com a mínim, ha estat dubtós. Hem vist plo­rar per tenir llocs polítics que en diuen de repre­sen­tació.

La part posi­tiva de tot ple­gat són les ganes de par­ti­ci­pació en la política. Voler dei­xar-hi la pell com els acu­sats d’aquests dies al Tri­bu­nal Suprem o les dones i els homes que dei­xen mol­tes hores d’esforços per tre­ba­llar al Par­la­ment o als ajun­ta­ments i que fan mans i mànigues per seguir en les llis­tes. La part nega­tiva és que la política esde­vin­gui un refugi per a per­so­nes que no saben gua­nyar-se la vida o no tenen lloc per fer-ho. Perquè després és fàcil que ens pre­gun­tem: què hi donen, que hi ha tants cops de colze perquè la política esde­vin­gui per a molts un ofici?