El museu de les matemàtiques

Al número 155 del car­rer de Bar­ce­lona hi ha un immo­ble envol­tat de jar­dins. És Villa Teresa, tal com figura en la pedra escul­pida a l’entrada. A l’altre cos­tat del car­rer s’hi veuen naus indus­tri­als arruïnades, des que la firma Simón en va mar­xar. Al dar­rere llinda amb la plaça Valentí Fargnoli –emi­nent retra­tista–, amb una tanca que marca el límit. Aquest xalet el va cons­truir Joa­quim Soler Pacreu, i l’anti­gui­tat deu acos­tar-se gai­rebé als vui­tanta anys, quan la família eren pro­pi­e­ta­ris de les indus­tries càrnies, d’embo­tits i per­nil de York ins­tal·lades al davant. Unes empre­ses que, por­ta­des per fami­li­ars suc­ces­sors d’aquell patri­arca i del seu germà Ramon, con­ti­nuen acti­ves i s’han ampliat molt a la loca­li­tat de Cártama (Màlaga) des que en temps de guerra aquells giro­nins varen adqui­rir una petita fàbrica que hi havia allí pro­pi­e­tat d’uns indus­tri­als ano­me­nats Pro­longo, a qui les rebel·lions pro­vo­ca­des per l’esclat bèl·lic havien mas­sa­crat, i els seus fami­li­ars deci­di­ren apar­tar-se’n.

Per una d’aque­lles caram­bo­les urbanísti­ques que cos­ten de desen­tre­llar –i pot­ser no cal fer-ho– la pro­pi­e­tat va arri­bar a mans de l’Ajun­ta­ment de Girona, que neces­si­tava espais públics per tal de com­pen­sar la pèrdua de la plaça Sal­va­dor Dalí, que ara mateix Hiper­cor està trans­for­mant en ampli­ació del seu gran magat­zem del car­rer de Bar­ce­lona. Con­ve­nis a tres ban­des, que aca­ba­ren d’aquesta manera. Els lla­vors pro­pi­e­ta­ris, fami­li­ars dels ante­ri­ors, varen dei­xar lliure la casa i els jar­dins, que tenien magnífica­ment cui­dats, ja fa uns qua­tre anys; i des de lla­vors aquest pro­jecte muni­ci­pal de com­pen­sar l’espai públic ampli­ant la plaça Fargnoli, posant els jar­dins a la dis­po­sició dels ciu­ta­dans no s’ha com­plert. El xalet men­tres­tant ha romàs tan­cat, en una franca decadència.

Però –oh, mera­ve­lla!–, l’Ajun­ta­ment ha anun­ciat ara que allà s’hi ins­tal·larà un museu de les matemàtiques. Era el que ens fal­tava. No n’abun­den pel món, i ens costa d’ima­gi­nar-ne el con­tin­gut. Es volen des­ti­nar grans espais perquè els minyons de les esco­les prac­ti­quin i apren­guin aritmètica, exhi­bició de peces de matemàtiques –no sabem d’on sor­ti­ran–, des­pat­xos, infor­mació, ser­veis, etcètera.

Alguns plans deuen tenir, perquè s’ho han anat a mirar envol­tats de gent de pes. Cal dir, però, que el xalet era residència per a una o dues famílies, i per tant, l’espai és limi­tat per a tanta ins­tal·lació. Es pot enten­dre que reque­rirà una reforma total, amb risc de mal­me­nar els magnífics jar­dins del seu entorn.

Ens sigui permès, però, ins­tar les futu­res gene­ra­ci­ons que ho vigi­lin, ja que, amb el ritme amb què fa les obres l’Ajun­ta­ment de Girona, aquest llo­a­ble propòsit és clar que va per llarg. Per molt llarg.