Tast de formatges

Diven­dres vaig ser comen­sal d’un tast de for­mat­ges. Érem catorze en una taula molt ben parada i il·lumi­nada com una sala d’ope­ra­ci­ons. Només hi conei­xia en Jordi Cabe­zudo, que és afi­na­dor de pia­nos, i la seva dona. Tots els altres eren molt més joves. Tot­hom sem­pre és molt més jove. Ens vam tro­bar davant un plat rodó de pis­sarra que con­te­nia vuit talls de for­mat­ges de dife­rents tex­tu­res, sabors i pro­cedències: cata­lans, espa­nyols, fran­ce­sos, holan­de­sos... Hi havia també una mel­me­lada i uns daus de codo­nyat. L’únic cobert, la for­qui­lla. “Als for­mat­ges, quan ja són tallats, no els calen gani­vets.” Va ser la pri­mera sor­presa del ves­pre. La ins­trucció havia vin­gut del jove matri­moni que orga­nitza aques­tes degus­ta­ci­ons i que regenta una for­mat­ge­ria molt ben assor­tida i pres­ti­gi­osa. Els for­mat­ges que ens van ofe­rir els podríem haver inge­rit en deu minuts. Ens hi vam estar dues hores perquè abans d’ata­car cada peça havíem d’escol­tar-ne les pro­pi­e­tats, a càrrec dels dos espe­ci­a­lis­tes. Cada dos for­mat­ges ana­ven acom­pa­nyats d’un vi. També havíem d’estar atents a la com­po­sició i pro­cedència. El matri­moni feia sor­tir sovint la figura de “l’afi­na­dor”. “Jo, d’afi­na­dor només conec en Cabe­zudo, aquí pre­sent”, vaig obser­var. Ens van expli­car què és un afi­na­dor, en el camp dels for­mat­ges. Una vegada vaig assis­tir a un tast de vins a Rueda, Valla­do­lid. Abans de beure’ls havíem de fer tanta cerimònia, tants jocs de canell i irrupció del nas, que un dels assis­tents es va aixe­car i va dir: “Jo em passo a la cer­vesa.” Nosal­tres vam ser més paci­ents. Els for­mat­ges eren molt bons i les il·lus­tra­ci­ons del matri­moni, molt ame­nes. Quan el vi va començar a fer efecte i els for­mat­ges, a donar-nos ener­gia, va sem­blar que els catorze ens coneguéssim de tota la vida.

Al final ens van pre­gun­tar quin for­matge ens havia agra­dat més. Jo vaig defen­sar el de Maó, que, quan és una mica curat, con­si­dero el millor del món. Vaig expli­car un fet vis­cut. Quan era jove la mare em com­prava for­mat­ges per a mi sol. Així vaig des­co­brir el de Maó, l’holandès i molts de fran­ce­sos. Un dia va por­tar a casa un Cabra­les pro­te­git per fulles d’alzina. Em va agra­dar tant que vaig dema­nar de repe­tir. Quan la mare no podia anar a la botiga a com­prar-lo, hi envi­ava una amiga. El Cabra­les va des­a­parèixer, la botiga no en va ser­vir més: “Pensi que, de tota la ciu­tat, només el veníem a dues per­so­nes.” Els amos d’aque­lla for­mat­ge­ria van ple­gar, i ara és por­tada pel jove i actiu matri­moni. On és aquell Cabra­les, que no l’he tro­bat mai més ni anant al poble de Cabra­les? Les impo­si­ci­ons sanitàries l’han fet impos­si­ble. “Aquell” Maó el trobo quan vaig a Menorca, a una botiga que jo sé. Els plats rodons van que­dar a la taula com rellot­ges sense bus­ques ni hores.