Les qüestions de fons

Comprenc molt bé que tothom estigui atent als moviments que va fent aquests dies el president de la Generalitat, Quim Torra, per respondre als requeriments successius de la Junta Electoral Central (en endavant, JEC), amb relació a l’episodi lamentable de les pancartes i dels llaços. Com que ha anat efectuant maniobres diferents, inclòs el recurs al síndic de greuges, alguns han parlat més d’una vegada, amb grans titulars fins i tot, del “sainet dels llaços grocs”, atribuint-ne la responsabilitat exclusiva justament a qui n’és precisament el destinatari i no pas el desencadenant. Em sobta molt més, en canvi, que, d’una manera evidentment interessada, s’hagin despatxat com un mer tràmit dos dels element substancials que em semblen molt més rellevants: d’una banda, la naturalesa i composició de l’òrgan que va dictant les resolucions; de l’altra, el contingut mateix d’aquests ordres. A la vista d’aquesta deformació de la realitat de les coses, semblaria ben bé que la composició de la JEC és una realitat que està per damunt del bé i del mal, impol·luta per definició, i que allò que decideixi, pel simple fet de decidir-ho ella, ja mereix l’aprovació de tothom i, per tant, s’ha de complir sense oposar-hi cap mena de resistència.

Doncs, no. Al meu entendre, com que ni la JEC és elegida amb criteris que es puguin considerar modèlics i incontestables, ni les resolucions que dicta són justes i pròpies d’un estat democràtic, trobo que les qüestions fonamentals són precisament aquestes dues, que són prèvies, mentre que la resposta que hi doni el president Torra no és sinó una reacció conjuntural, tàctica, que no cerca altra cosa que evitar que siguin atropellats els drets de la institució que representa.

Primer element: ¿hi ha res a dir sobre la composició de la JEC? Sí, certament. Per començar, la integren, d’entrada, vuit vocals magistrats del Tribunal Suprem, i tothom sap de quina manera s’accedeix en un estat com l’espanyol a aquest òrgan judicial d’altíssim rang: necessitaríem moltes pàgines per denunciar com funciona la justícia d’aquest país i per donar compte dels escàndols i les crítiques que han motivat els seus sistemes d’elecció interna. En tot cas, un resultat concret ja n’ha transcendit: vet aquí que dos membres de la JEC formen part, alhora, de l’òrgan encarregat, aquests mateixos dies, de jutjar els independentistes catalans. La solució que s’ha adoptat és que “s’inhibeixin” d’actuar en el cas que ens ocupa, subterfugi ridículament formal que, naturalment, no resol el problema de fons. Pel que fa als altres membres, com ja s’ha recordat, són cinc catedràtics proposats a principis de legislatura per PP, PSOE, Units Podem i Ciutadans. La conclusió sobre el tarannà, la ideologia i el comportament pràctic d’aquest col·lectiu resulta, em sembla, evident i per tant tothom ja sap clarament què se’n pot esperar.

Segon element: el contingut de les seves resolucions. Segons la literalitat del que han acordat aquests dies, el fons de l’assumpte és que totes aquests pancartes i banderes que s’han de treure són “símbols partidistes utilitzats per formacions electorals concurrents a les eleccions”. Partidistes? Tothom ja sap, almenys a Catalunya, que no és així, tant pel seu caràcter absolutament transversal com perquè s’adrecen a defensar una causa que no es vincula directament a cap de les eleccions que ara s’han convocat (generals, locals, europees), sinó a la situació dels presos i exiliats. Però és que, a més a més, resulta que, més enllà del símbol del llaç groc, que no té res de “partidista”, moltes de les pancartes diuen simplement “llibertat d’expressió”, “democràcia” o altres fórmules semblants. Com deia l’altre dia l’alcalde del Port de la Selva, si aquests principis que no poden ser defensats en un balcó de la Generalitat o d’un ajuntament són de caràcter partidista, ¿cal pensar que s’oposen a uns altres que apareixeran a la campanya electoral, com ara “no a la llibertat d’expressió” o “fora la democràcia”?

Aquestes són, repeteixo, les dues qüestions importants, les que valdria la pena de debatre, però es veu que a Espanya, i també a Catalunya, hi ha molta gent que no té cap interès a posar-les en relleu i a discutir, per exemple, si la justícia espanyola és realment independent, si el sistema d’elecció dels membres de la JEC és el més pertinent i democràtic i, finalment, si hi ha principis generals (i constitucionals!) que són vulnerats a cada moment entre nosaltres...