La Revolució dels Cocos

L’any 2019 podria veure néixer un nou estat inde­pen­dent. De moment, aquest nou mem­bre de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal l’hau­rem d’anar a bus­car als mars del Sud i, en con­cret, a Melanèsia. Es tracta de Bou­gain­vi­lle, un con­junt d’illes situ­a­des al nord de les illes Salomó, però que per­ta­nyen a l’estat de Papua Nova Gui­nea des que aquest país va inde­pen­dit­zar-se d’Austràlia el 1975. En rea­li­tat, les illes Bou­gain­vi­lle hau­rien de for­mar part des de tots els punts de vista –geogràfic, cul­tu­ral i ètnic– de les illes Salomó, però els interes­sos colo­ni­als euro­peus les van dei­xar lli­ga­des política­ment a la gran illa de Nova Gui­nea, en el que va ser lite­ral­ment un inter­canvi d’illes entre Ale­ma­nya i Gran Bre­ta­nya a prin­ci­pis del segle XX. Per com­pli­car-ho tot més va aparèixer la male­dicció dels recur­sos natu­rals quan el 1969 es va des­co­brir a la gran illa de Bou­gain­vi­lle un dels dipòsits de coure i or més grans del món. Ràpida­ment, la com­pa­nyia minera anglo­aus­tra­li­ana Rio Tinto va nego­ciar amb el nou govern inde­pen­dent de Papua Nova Gui­nea l’explo­tació de la mina de Pan­guna, i les mun­ta­nyes de la regió van esbu­de­llar-se amb bru­tals explo­si­ons per extraure’n el coure. Els resi­dus alta­ment tòxics de la mina, for­mats per arsènic, plom i mer­curi, es van ves­sar durant anys als rius de Bou­gain­vi­lle, que van pro­vo­car una catàstrofe ecològica sobre una superfície enorme de ter­reny.

Un dels pro­pi­e­ta­ris de les ter­res con­ta­mi­na­des, Fran­cis Ona, va des­a­fiar Rio Tinto exi­gint una com­pen­sació de deu mil mili­ons de dòlars per la des­feta ecològica. La res­posta del govern papú i de la com­pa­nyia minera va ser el menys­preu i l’escarni. Ona no ho va dub­tar un moment i amb un grup d’homes va cer­car refugi a les mun­ta­nyes on va fun­dar el 1988 l’orga­nit­zació guer­ri­llera Exèrcit Revo­lu­ci­o­nari de Bou­gain­vi­lle, que al llarg de deu anys va com­ba­tre l’exèrcit regu­lar de Papua Nova Gui­nea. Es va conèixer com la Revo­lució dels Cocos. El con­flicte va con­duir a un bany de sang amb la mort de vint mil per­so­nes, un deu per cent de la població de Bou­gain­vi­lle. Bona part de les vícti­mes civils van morir de fam o malal­ties, ja que el govern de Port Moresby va decre­tar un blo­queig naval abso­lut a les illes insur­rec­tes. El gran tri­omf del movi­ment inde­pen­den­tista va ser el tan­ca­ment de la mina de Pan­guna, que a dia d’avui con­ti­nua inac­tiva.

Després de deu anys de guerra i tres de difícils nego­ci­a­ci­ons, Nova Zelanda va acon­se­guir que se signés un acord de pau entre els rebels i el govern papú que va con­duir a la cre­ació del govern autònom de Bou­gain­vi­lle. Fran­cis Ona va rebut­jar l’acord i una part dels seus segui­dors el van pro­cla­mar rei de les mun­ta­nyes de Me’eka­mui amb el nom de Peii I fins que va morir l’any 2005 de malària en cir­cumstàncies poc clares. Tot i això, la major part dels coman­dants guer­ri­llers es van adhe­rir als acords de pau i han for­mat part del govern autònom aques­tes dar­re­res dècades, com és el cas del número dos de l’ERB Joseph Kabui, que va esde­ve­nir el 2005 el seu pri­mer pre­si­dent. També es va acor­dar cele­brar un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació un cop s’hagués com­ple­tat el des­ar­ma­ment de l’illa i hagués ces­sat la violència per com­plet. Una comissió inter­na­ci­o­nal inde­pen­dent encapçalada per l’expri­mer minis­tre irlandès Ber­tie Ahern, amb qui el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont es va reu­nir fa dos mesos a Dublín, ha cer­ti­fi­cat les con­di­ci­ons favo­ra­bles per cele­brar el referèndum i després d’un ajor­na­ment de dar­rera hora, s’ha deci­dit que el 12 d’octu­bre es durà a terme el referèndum amb la següent pre­gunta: Vol que Bou­gain­vi­lle sigui un estat inde­pen­dent o vol que gau­deixi de més auto­no­mia?

La immensa majo­ria dels habi­tants de Bou­gain­vi­lle, encapçalats pel seu pre­si­dent John Momis, opten per la inde­pendència, de manera que s’espera un sí rotund per la cre­ació d’una nova república. Tan­ma­teix, els perills que asset­gen la nova república no són pocs. Ha apa­re­gut en escena un estrany per­so­natge ano­me­nat Noah Muingku que porta el títol de rei Peii II, com a suc­ces­sor del difunt líder històric Fran­cis Ona, i manté el con­trol sobre una petita regió del sud de l’illa prin­ci­pal on s’oposa a la cre­ació d’una república. Diu que ell ja és el cap d’estat del regne de Bou­gain­vi­lle sobirà. Per la seva banda, el govern de Port Moresby sem­bla deci­dit a fer l’impos­si­ble per avor­tar la sepa­ració, molt espe­ci­al­ment perquè no volen per­dre els bene­fi­cis que una pro­pera ober­tura de la mina de Pan­guna podria apor­tar a Papua Nova Gui­nea. De fet, els acords de pau van dei­xar fixat un peatge molt com­pli­cat de superar per als inde­pen­den­tis­tes: el resul­tat del referèndum ha de ser rati­fi­cat pel Par­la­ment de Papua Nova Gui­nea. Sigui quin sigui el resul­tat de tot el procés, ara per ara el reco­nei­xe­ment del dret a l’auto­de­ter­mi­nació dels pobles no és cosa del pas­sat sinó del futur. Aquest cop a una nació del Pacífic. On serà el pro­per?