‘Recursos naturals’

Posar-se a la pell de l’altre és un exer­cici d’empa­tia impres­cin­di­ble. Fer-ho des­en­ca­dena soli­da­ri­tat i acci­ons altruis­tes o fins i tot can­vis en l’arqui­tec­tura dels pro­pis pre­ju­di­cis. Escol­tem res­pon­sa­bles o por­ta­veus d’ins­ti­tu­ci­ons, par­tits, orga­nit­za­ci­ons, col·lec­tius, que expres­sen amb tant rigor com poden idees, quei­xes i pro­pos­tes. A escala quo­ti­di­ana, tro­bem veïns, ens ate­nen a les boti­gues, par­lem amb fami­li­ars i amics... Un expe­ri­ment curiós es inten­tar ima­gi­nar què passa per la ment d’aque­lla gent, apa­rent­ment tan con­cen­trada a aten­dre’ns o a comu­ni­car infor­mació que con­si­de­ren relle­vant, i, si hi ha con­fiança, inda­gar una mica. Tret de les excep­ci­ons més òbvies i dels casos enco­mi­a­bles d’alguns homes, la majo­ria de les dones arros­se­guen, a més de la res­pon­sa­bi­li­tat o l’atenció que reque­reix cada moment, la càrrega men­tal de mil i un assump­tes: si aquesta set­mana caldrà des­con­ge­lar la nevera abans no hi gra­vin un Nati­o­nal Geogràphic sobre el pol Sud, si el car­net de vacu­nes dels menuts està al dia, si la bugada que hi ha dins la ren­ta­dora s’arru­garà massa o si l’aigüera amb els plats per ren­tar serà decla­rada reserva de la bios­fera. El pro­blema que, per cert, retrata molt bé Sil­via Fede­rici al lli­bre Cali­ban i la bruixa és que les fei­nes de cures van ser assig­na­des a la dona per algun decret invi­si­ble del poder i, junt amb la funció repro­duc­tora, s’han dis­fres­sat de recurs natu­ral. Com si cai­gues­sin del cel o les fes­sin els follets. I no.