opinió

Al llindar de la decadència

Estem contemplant el retorn al poder papal de la línia més arcaica del que històricament ha estat la jerarquia catòlica

Des de temps imme­mo­ri­als la comu­ni­tat de cre­ients, con­cre­ta­ment de cre­ients catòlics, han estat sub­til­ment influ­en­ci­ats per un con­cepte total­ment erràtic i fins i tot malèfic: fer-los creure que l'Església Catòlica, l'Estat del Vaticà i el cris­ti­a­nisme eren una mateixa cosa o, si més no, les ins­ti­tu­ci­ons al ser­vei de la difusió del cris­ti­a­nisme. Res més lluny de la rea­li­tat. El mot església, del grec eccle­sia que l'evan­ge­lista Mateu el fa ser­vir per pri­mera vegada (Mt 16,18), és per defi­nir la con­gre­gació o l'assem­blea dels pri­mers segui­dors del mis­satge del Crist res­sus­ci­tat que els apòstols i dei­xe­bles de Jesús de Nat­za­ret s'esforçaren a difon­dre com el Mes­tre els va ense­nyar.

Aque­lla difusió i tes­ti­mo­ni­atge del mis­satge de Jesús en ter­res gali­lees, va transcórrer no sense greus difi­cul­tats, com ens ho trans­criu Lluc en els Fets dels Apòstols, però man­te­nint una fide­li­tat exem­plar tot i els grans entre­bancs que tro­ba­ven en aquells pri­mers temps. Ben aviat, però, aquell tes­ti­mo­ni­atge, aque­lla fide­li­tat exem­plar, es va veure greu­ment tras­bal­sada per uns esde­ve­ni­ments que cap­gi­ra­rien irre­ver­si­ble­ment la tra­jectòria d'aque­lles pri­me­res comu­ni­tats. Aca­ba­des les èpoques de les grans per­se­cu­ci­ons decre­ta­des pels empe­ra­dors Calígula, Neró o Dio­clecià més tar­da­na­ment, als ini­cis del segle IV l'empe­ra­dor Cons­tantí pren la decisió de fer del cris­ti­a­nisme la religió de l'imperi amb el beneplàcit del papa Sil­ves­tre I. És a par­tir d'aquell moment que el cris­ti­a­nisme s'expan­deix a gran escala, però ja no és el que emana del mis­satge de Jesús de Nat­za­ret i del tes­ti­mo­ni­atge dels apòstols i dels molts dei­xe­bles de les pri­me­res comu­ni­tats, sinó que és una mena de religió que s'adapta còmoda­ment al poder que li ofe­reix l'imperi i als desig­nis de l'empe­ra­dor que serà també el bisbe de bis­bes, és a dir, el Pon­ti­fex Maxi­mus del poder polític i religiós. Amb la cai­guda de l'Imperi Romà, el cris­ti­a­nisme ja ha esde­vin­gut una religió que ha pros­tituït l'essència del mis­satge de Jesús de Nat­za­ret, a qui els hebreus havien ano­me­nat el mes­sies o l'ungit (khristós en grec, o Crist en el nos­tre idi­oma, que és d'on deriva cris­ti­a­nisme), i també l'essència del que segons Pagola vol dir veri­ta­ble­ment Crist: «Alli­be­ra­dor d'injustícies i opres­si­ons, llui­ta­dor per una vida més digna i justa, cer­ca­dor del Regne de Déu i de la seva justícia.»

Les llui­tes fra­tri­ci­des per seguir man­te­nint el poder here­tat de la Roma dels empe­ra­dors, ara con­ver­tida en la Roma dels papes, dins dels murs vati­cans, des d'on (segons les èpoques) van acon­se­guir impo­sar amb més o menys força una nota­ble influència política i reli­gi­osa a la soci­e­tat, fins a l'extrem que fins i tot les diver­ses expres­si­ons de l'art eren mono­poli del Vaticà. Com no podia ser d'una altra manera, aques­tes mane­res van con­vul­sar les matei­xes estruc­tu­res ecle­si­als i pro­vo­ca­ren un seguit de cis­mes, de refor­mes i con­tra­re­for­mes que, con­seqüent­ment, acon­se­gui­ren la frag­men­tació de la religió cris­ti­ana que, des de fa molt de temps, ha dei­xat de ser «l'espe­rit de la veri­tat» com l'evan­ge­lista Joan defi­neix el «tes­ti­mo­ni­atge» (Jn 15,26) que se suposa han de donar els segui­dors de Jesús de Nat­za­ret. Una lec­tura apro­fun­dida i objec­tiva de la història de l'Església escan­da­lit­za­ria un bon nom­bre de cre­ients que, més que cris­ti­ans o segui­dors del Crist que ens plan­teja Pagola, han esde­vin­gut, malau­ra­da­ment, fidels cre­ients i segui­dors de la religió catòlica, dels seus déus i de les seves ico­nes vivents, com són el Papa, els car­de­nals o els seus bis­bes.

En el si d'aquesta Església catòlica tan pro­saica i a vol­tes per­versa, s'hi ha vist créixer, però, veri­ta­bles segui­dors del Crist que han tes­ti­mo­niat «l'espe­rit de la veri­tat». Dones i homes que han donat i donen tes­ti­moni del Crist amb totes les seves exigències i que, per fer-ho, deuen haver-se des­mar­cat de les mane­res de pro­ce­dir dels seus jerar­ques. El Con­cili Vaticà II, va inten­tar un aggi­or­na­mento, una reno­vació, una entrada d'aire fresc que puri­fiqués l'aire viciat i putre­facte de l'Església romana. No va ser pos­si­ble. Tot el con­trari. Amb el papa Wojtyla pri­mer i espe­ci­al­ment ara amb el papa Rat­zin­ger, estem con­tem­plant el retorn al poder papal de la línia més arcaica i tra­di­ci­o­nal del que històrica­ment ha estat la jerar­quia catòlica. Qua­li­fi­car de per­se­cució a l'Església les crítiques rebu­des pels escàndols de pedofília, com defen­si­va­ment rao­nen alguns alts man­da­ta­ris, evi­den­cia una crei­xent manca d'argu­ment creïbles, així com la salu­da­ble decadència del poder vaticà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.