Tot està per fer

Tot està per fer i tot és pos­si­ble. Per­me­teu-me que man­llevi aquests ver­sos de Miquel Martí i Pol de la poe­sia Ara mateix, però posats a l’endemà de la festa de Sant Jordi. Després de la cam­pa­nya elec­to­ral que sor­to­sa­ment es clourà ben aviat, acu­dir als pro­homs de les lle­tres i del pen­sa­ment, més que una bene­dicció és una neces­si­tat. No sé si han seguit i seguei­xen molt de prop aquesta cam­pa­nya, jo no gaire. Els ho con­fesso. Només el temps neces­sari per escol­tar amb pell de gallina els nos­tres pre­sos polítics i els exi­li­ats que amb una dig­ni­tat des­co­mu­nal ens han ense­nyat la gran­desa i la dig­ni­tat d’aquests polítics tan sovint calum­ni­ats que impugna aquesta tendència tan fàcil de dir que tots els polítics són iguals. Doncs no. Per sort n’he cone­gut i en conec que són gent honesta i sen­si­ble i amb un gran patri­o­tisme. Dit això, i feta aquesta dis­tinció, només he seguit la cam­pa­nya pels titu­lars perquè no m’interessa gaire. Segu­ra­ment la causa d’aquesta indi­ferència es deu al fet que, ara per ara, el meu interès és sobre­tot el pro­blema naci­o­nal i en menys mesura l’econòmic i és que, d’aquest, tinc la con­vicció que els grans par­tits espa­nyols són incapaços de dir-nos la veri­tat del que ens espera. No me’ls crec, i espero que tam­poc vostès se’ls cre­guin, perquè totes aques­tes ofer­tes escan­da­lo­ses que ens fan com a “com­pra de vot”, no tenen cap suport econòmic, que al final és el que ho ha de fer pos­si­ble. Desen­ga­nyem-nos; tot el que s’afluixa per aquí, ho hau­ran de reta­llar per allà, els números són tos­suts i sem­pre aca­ben impo­sant-se perquè els diners no són elàstics com els xiclets. I des­confiïn d’aquest silenci tàctic de la UE, estem en elec­ci­ons però tin­guin per segur que ens vigi­len. Pas­sats els comi­cis veu­rem com tots ens par­la­ran, i no pas per dir-nos coses agra­da­bles. Serà per dir-nos la veri­tat. S’aca­barà el temps de les medi­ci­nes alter­na­ti­ves que no curen i enga­nyen, i entra­rem de ple en el trac­ta­ment terapèutic, que sem­pre té efec­tes secun­da­ris. Tot­hom ho entén que això de gas­tar més del que gua­nyem i que per viure haguem d’anar a crèdit –que és el que estem fent fa anys– no pot ser una forma de vida habi­tual, i ja sabem que recon­duir els “bons hàbits”, encara que siguin dolents, pro­voca resistència social i síndrome d’abs­tinència.

Per tant, quan alguns ens diuen que abai­xa­ran els impos­tos sense dir-nos alhora d’on reta­lla­ran les des­pe­ses, ens men­tei­xen, com ens men­tei­xen els que ens diuen que paga­ran més les pen­si­ons, per exem­ple, sense dir-nos com s’ho faran per com­pa­ti­bi­lit­zar-les amb la reducció dels més de 17.000 mili­ons d’euros de dèficit anual. Només són dos exem­ples, però els titu­lars que he pogut lle­gir són plens d’aques­tes “ofer­tes”. Sovint s’obli­den d’un prin­cipi econòmic dramàtic, però cert: no sem­pre allò que és neces­sari és pos­si­ble.

Vaig sen­tir l’excon­se­llera Laura Borràs dir en el debat de La Sexta que: “el dèficit fis­cal és dèficit social” i d’aquesta afir­mació tan real com con­tun­dent cap dels adver­sa­ris se’n va fer ressò i en canvi sí que vam sen­tir dir sovint el famós “pagado por todos los españoles”. I ho deien els repre­sen­tants del PP i de Cs, que curi­o­sa­ment han fet una reta­llada d’impos­tos a Anda­lu­sia i segur que algú ho haurà de pagar perquè els seus números ens diuen que gas­ten més del que ingres­sen.

Al meu enten­dre aquesta cam­pa­nya és la pri­mera en què els tres par­tits d’extrema dreta, i fins i tot sovint el PSOE, han tras­pas­sat les línies ver­me­lles per una bona con­vivència. Els seus atacs, d’arreu d’Espa­nya, con­tra Cata­lu­nya demos­tren que cal urgent­ment un par­tit espa­nyol de dreta asse­nyada i res­pec­tu­osa, que no tren­qui ni els ponts del diàleg ni pro­vo­qui greus feri­des soci­als tan pro­fun­des que cos­tarà molts anys refer-se, i ara per ara aquesta pos­si­bi­li­tat con­ti­nua sent invi­a­ble. De fet, històrica­ment sem­pre ha estat rabi­o­sa­ment anti­ca­ta­lana i hereva del dret de con­questa. No ens enga­nyem, ells no sen­ten que Cata­lu­nya sigui també Espa­nya, ells sen­ten que “és” d’Espa­nya.

Pot­ser és inconsciència meva, però no em crec gaire, o gens, les enques­tes que es publi­quen de com que­da­ran els par­tits polítics a Cata­lu­nya i tinc el con­ven­ci­ment que, en algun cas, es farà pre­sent la paràbola de l’Evan­geli: “els dar­rers seran els pri­mers”.

Dit això, i que­din com que­din els resul­tats, fem-nos nos­tres els ver­sos de Martí i Pol quan diu: “I, en aca­bat, que cadascú es ves­teixi com bona­ment li pla­gui, i via fora, que tot està per fer i tot és pos­si­ble.”