Patriotisme abrandat

El preàmbul de la fran­quista Ley de Res­pon­sa­bi­li­da­des Políticas asse­nya­lava: “Que el pen­sa­mi­ento no delin­que podrá ser ver­dad en el aspecto político mien­tras no se exte­ri­o­riza; pero sos­te­ner que cuando se siem­bra entre las masas ide­a­rios per­ni­ci­o­sos medi­ante la pro­pa­ganda sólo se ha de repa­rar el daño, cosecha ine­vi­ta­ble de tal siem­bra, sin cas­ti­gar ésta, equi­vale a afir­mar que se debe san­ci­o­nar el efecto y dejar impune la causa” (o sigui el pen­sa­ment). En el tar­do­fran­quisme (anys 1960-70), el Tri­bu­nal Suprem s’ocu­pava no només de pen­sa­ments, sinó també de sen­ti­ments, en cas­ti­gar la tendència a “des­truir o rela­jar el sen­ti­mi­ento naci­o­nal o... aflo­jar el afecto que los españoles sien­ten por su Nación” (sentència 441/73). Calia també ser molt res­pectuós amb Cas­te­lla, per evi­tar incórrer en acti­tuds “insul­tan­tes para la misma, por su con­dición de viejo núcleo de la naci­o­na­li­dad española en tiem­pos de su for­mación, lo que equi­vale a pro­mo­ver ideas dis­gre­ga­do­ras de la uni­dad naci­o­nal” (s. 117/69). De la mateixa manera, l’honor d’Espa­nya ocu­pava per al TS el valor màxim en la jerar­quia axiològica, atès que “pre­sen­tar a España como base yan­qui es ofen­der la dig­ni­dad de la Nación, al supo­nerla colo­nia al ser­vi­cio de una poten­cia extran­jera” (s. 100/68). En aquell temps, doncs, als mem­bres del TS els era permès aflo­rar tot el pomell de les seves emo­ci­ons, pen­sa­ments i sen­ti­ments. Fins i tot, fer burda i patètica poe­sia quan la flamígera passió patriòtica menava a des­criure “nues­tra patria, inte­grada por la diver­si­dad de sus regi­o­nes que, como el color blanco, està for­mada por lumi­no­si­da­des de varios colo­ri­dos que com­po­nen, por fusión de los diver­sos mati­ces regi­o­na­les y loca­les, la uni­dad inque­bran­tab­ble de la Nación española” (s. 170/69).

En la futura sentència del procés, en canvi, l’actual TS, sobre­tot pen­sant en Estras­burg, farà alta exhi­bició de la seva pro­fundíssima vene­ració vers tots els drets humans haguts i per haver. La mei­tat, com a mínim, de la seva llarguíssima fona­men­tació jurídica anirà dedi­cada a for­mu­lar la més encesa lloa a la pul­cri­tud sense màcula amb la que es dirà que s’ha desen­vo­lu­pat tot el pro­ce­di­ment i a la més impol·luta obser­vança del dret de defensa i tota mena de garan­ties pro­ces­sals. El rao­na­ment que menarà a una con­demna exem­plar (que serà d’una munió d’anys de presó) també, apa­rent­ment, obeirà a sil·logis­mes del més fidel manual d’escolàstica. Però el que mai no sabrem és el grau de vigència en l’actual TS dels ardents valors patriòtics dels quals els seus imme­di­ats ante­ces­sors en feren tan pròdiga i ufana exhi­bició.