Tres contes xinesos

Un. Els empe­ra­dors de la Xina que habi­ta­ven la Ciu­tat Pro­hi­bida de Pequín eren ser­vits per eunucs. La cas­tració, expe­di­tiva i total, evi­tava inti­mi­tats amb les con­cu­bi­nes del monarca i desen­vo­lu­pava una força cor­po­ral útil per a les fei­nes dures que tenien enco­ma­na­des, com la de reti­rar cada dia els detri­tus que el palau gene­rava i dur-los molt lluny, a les mun­ta­nyes. Els pares ambi­ci­o­na­ven que els fills fos­sin cri­dats al palau perquè tot i la inva­li­desa els estal­vi­ava la misèria fami­liar de cada dia. L’últim eunuc va morir el 1994. Havia entrat al ser­vei de l’empe­ra­dor poc abans que aquest i el seu règim mil·lenari cai­gues­sin, el 1912. Sem­pre usant bol­quers i des de casa, va veure pas­sar la guerra civil, la Segona Guerra Mun­dial, va viure tot el règim de Mao, va tenir notícia de la matança de Tia­nan­men i va atra­par la con­versió del país al capi­ta­lisme des­a­fo­rat. Com era habi­tual, el cirurgià havia guar­dat els mem­bres sec­ci­o­nats perquè fos­sin enter­rats amb ell i pogués arri­bar sen­cer al cel, on l’empe­ra­dor, que va aca­bar fent de jar­di­ner, no el devia recor­dar.

Dos. Mao va res­pec­tar als angle­sos la pro­pi­e­tat dels immo­bles que tenien a Xan­gai des de l’època colo­nial amb l’advertència que els ter­renys que els sus­ten­ta­ven havien pas­sat a ser de l’estat. El pri­mer any els va cobrar per l’ocu­pació un llo­guer irri­sori: un iuan, amb el benentès que l’any següent serien deu. Els angle­sos ho van tro­bar rao­na­ble. Mao va prac­ti­car la mul­ti­pli­cació dels zeros. Al ter­cer any eren cent iuans; al quart, mil; al cinquè, deu mil... Els angle­sos van començar a clau­di­car. Cada casa que aban­do­na­ven era coro­nada per Mao amb la ban­dera ver­me­lla del país com a senyal de con­questa. A tots els edi­fi­cis colo­ni­als del moll de Xan­gai oneja la ban­dera. El més alt, una estre­lla roja. Les mil i una nits no són xine­ses però hi ha històries de comp­ta­bi­li­tat i astúcia que per pro­xi­mi­tat cul­tu­ral les podrien incloure. Una gran escul­tura de Mao feta de bronze con­tem­pla els edi­fi­cis per aquest sis­tema con­fis­cats. També con­tem­pla, i amb això no hi comp­tava, com a l’altra banda del riu s’alcen els ver­ti­gi­no­sos edi­fi­cis que emu­len l’sky line de Nova York, de Dubai, de Tòquio o de Lon­dres mateix.

Tres. Mao va esta­blir que els xine­sos podien ser pro­pi­e­ta­ris dels seus habi­tat­ges per un període de setanta anys. Els setanta anys encara no han pas­sat, però per als pri­mers que van tenir accés a un pis o a una casa s’acos­ten ine­xo­ra­ble­ment. Ningú, ni el mateix govern, sap a hores d’ara com desen­tre­llar el con­flicte que s’anun­cia i que Mao no va pre­veure. Se’ls reno­varà la con­cessió? Seran des­no­nats? Pot­ser des­plaçats? Els pro­mo­tors de grans edi­fi­cis d’ofi­ci­nes i de pisos que l’eunuc de l’últim empe­ra­dor ja va conèixer, estan a l’aguait.