Confiar els fills als avis

Hi va haver una època en què les per­so­nes que podien anun­ciar als amics que havien de ser avis eren objecte de feli­ci­ta­ci­ons i espas­mes eufòrics. Ara els amics, davant la notícia, com­po­nen una cara més de fune­ral que de nata­lici i sense fallar excla­men les següents afir­ma­ci­ons, sobre­tot si aquests amics es tro­ben en situ­ació de tenir nets: “No sabeu com us can­viarà la vida”, “Se us ha aca­bat la tran­quil·litat”, “Ja us podeu cor­dar”. Donen per fet que els autors de la cri­a­tura dele­ga­ran gran part de les res­pon­sa­bi­li­tats pater­nes i mater­nes als avis i que aquests, tant si es tro­ben en edat labo­ral com si estan jubi­lats, veu­ran alte­rats tots els hora­ris i totes les ruti­nes i sus­pe­sos aquells viat­ges o aque­lles excur­si­ons pro­gra­mats o per pro­gra­mar. “Ni un lli­bre, podràs lle­gir.” “El cine? Al cine hi van els pares.”

Ara sem­blarà que la dic grossa, però la meva dona i jo no vam con­fiar mai els fills als avis. La paraula “con­fiar”, pre­ce­dida d’un “no”, és en aquest cas injusta. Com “mai”. Con­fiança plena, però amb poc ús i sense abús. Vam recórrer a “can­gurs” i guar­de­ries sem­pre. Quan el nen i la nena van venir al món jo feia de pro­fes­sor en una escola de for­mació pro­fes­si­o­nal. Els cur­sos de més èxit eren els de pue­ri­cul­tura. Dese­nes de noies –mai cap noi– els seguien amb l’espe­rança d’obrir una llar d’infants o tro­bar-hi feina. Men­tres­tant, les estu­di­ants eren recla­ma­des per molts pares que aquell matí havien obser­vat en la cri­a­tura unes dècimes o aquell ves­pre volien sor­tir a sopar. A casa vam fer igual. Teníem on triar. Una alumna, la Mercè Taxés, em va ofe­rir garan­ties i va ser una cons­tant “can­gur” tant del nen pri­mer com de la nena més tard. Els duia a l’escola, els en reco­llia. Els avis, els veien els diu­men­ges i per Nadal. A l’estiu, excep­ci­o­nal­ment, se’ls que­da­ven deu dies. Quan tornàvem els notàvem una mica des­mi­llo­rats. Parlo dels avis. Els nens pre­sen­ta­ven un excés de salut i de pes.

La crisi econòmica va ser el pre­text –jus­ti­fi­cat– per pres­cin­dir d’auxi­lis externs i recórrer als avis. A nosal­tres, un sou sen­cer se’ns n’anava a la mai­na­dera i a llar d’infants. La crisi es va superant, però els antics cos­tums no tor­nen, com no tor­nen ni tor­na­ran els pica-pica ofi­ci­als ni les pane­res per Nadal. Dels cur­sos de pue­ri­cul­tura no se n’ha par­lat més, les guar­de­ries decli­nen, i els haig de donar una mala notícia: la Mercè Taxés es va morir fa poc, tan jove, tan amiga, tant com s’esti­mava els nens i s’interes­sava per la seva evo­lució sem­pre.

Em poden plànyer: seré avi. Doble­ment. A l’agost, per gen­ti­lesa de la filla; al novem­bre, del fill. Ho vam comu­ni­car l’altre dia a una colla de pares joves. “Ja heu begut oli.” Del bo? “No seria aquesta la paraula.” Saben de què par­len: per ser a la reunió on ens trobàvem havien “con­fiat” en els avis.