Cartes

En pocs dies, rebuts i lle­gits amb devoció dos lli­bres epis­to­lars: Car­tes d’un pole­mista (1907-1973), que conté les mis­si­ves, unes més interes­sants que d’altres, que el peri­o­dista Eugeni Xam­mar va enviar als amics, cone­guts i col·labo­ra­dors, i L’hora de les deci­si­ons, amb les que es van inter­can­viar Josep Pla i Jaume Vicens Vives. Del pri­mer, no sé què valo­rar més: si la prosa deci­dida i sintètica de Xam­mar o la feina de Xavier Pla a l’hora de tro­bar les car­tes. Només hi ha les que Xam­mar va enviar, no les res­pos­tes, que no va guar­dar. Xavier Pla ha hagut d’anar a bus­car els cor­res­pon­sals de Xam­mar per fer el res­cat. Encara que no totes són inèdites, perquè Quim Torra n’havia loca­lit­zat mol­tes, només de pen­sar-ho em ve ver­ti­gen. Vaig anar a la pre­sen­tació del lli­bre a Bar­ce­lona. Encara no l’havia lle­git. Si ho hagués fet hau­ria transmès a Xavier Pla la meva admi­ració, en comp­tes de que­dar com un esta­qui­rot.

De la cor­res­pondència entre Pla i Vicens, la meva admi­ració també pel com­pi­la­dor, Gui­llem Molla. Les notes a peu de pàgina, acla­ri­do­res dels fets i les per­so­nes a què els dos homes fan referència, són una síntesi de la història de Cata­lu­nya i Espa­nya entre els anys 1950 i 1960, que el pròleg de Joa­quim Nadal acaba d’arro­do­nir.

Xam­mar i Pla van ser molt amics. Van viat­jar junts per Europa fent de cor­res­pon­sals de dia­ris fins just abans de la Guerra Civil. S’admi­ra­ven. Pla va insis­tir molt a dir que Xam­mar era el millor peri­o­dista que havia cone­gut. Xam­mar va mos­trar més reser­ves quan Pla, en comp­tes de fer com ell, que va aban­do­nar el peri­o­disme al país des del moment que no va ser pos­si­ble exer­cir-lo en català, va cul­ti­var el cas­tellà a Des­tino, revista que avor­ria. Però per a Xam­mar l’amis­tat està per sobre de tot: després de pro­jec­tar en una de les car­tes una crítica severíssima a Jaume Mira­vit­lles, acaba abraçant-lo cor­di­al­ment i con­vi­dant-lo a sopar jun­ta­ment amb Joan de Sagarra, que també hi ha rebut impro­pe­ris. Els arti­cles de Des­tino a banda, Josep Pla va ini­ciar des de Llo­friu la seva obra cata­lana, pre­sen­tada en forma de lli­bres. En parla amb Vicenç Vives, que l’ajuda a superar pro­ble­mes amb la cen­sura gràcies als con­tac­tes que l’his­to­ri­a­dor tenia a Madrid. La cor­res­pondència s’estronca després d’una carta de Vives, opti­mista sobre l’evo­lució de la malal­tia que el va matar al cap de pocs dies. La necrològica de Pla va ser l’home­not de molt volum que tot seguit li va dedi­car. Xam­mar explica la mort de Pom­peu Fabra a Prada el dia de Nadal de 1948. Una nota des­crip­tiva, resolta en quinze línies, on no hi sobra ni hi falta res. Bé. pot­ser és una mica freda. No ho és tant si s’han lle­git els elo­gis sos­tin­guts que ha dedi­cat al Mes­tre pàgines abans. Més lite­rari Pla, més expe­di­tiu Xam­mar, dos fora de sèrie.