Vallverdú el jove

Diu­menge al Cas­tell del Remei, a l’Urgell. Pas­sat Tàrrega, gir a la dreta en direcció a Bala­guer. Els parat­ges de Lluís Com­panys, i, després de Boldú, una car­re­tera con­du­eix al cas­tell, on hem que­dat amb l’amic Vidal Vidal, l’escrip­tor de Lleida, i la seva dona, la his­to­ri­a­dora Lluïsa Pla. Avui anirà de matri­mo­nis ben avin­guts i posi­tius. En Vidal i la Lluïsa ens espe­ren al bar amb en Josep Vall­verdú, el patri­arca de les lle­tres cata­la­nes –té 96 anys– i la seva dona, Anto­ni­eta Vila­jo­liu, de 89. Es van casar fa set anys, després que tots dos enviu­des­sin. L’apa­re­lla­ment els ha pro­vat d’una manera molt acu­sada, i en pre­su­mei­xen. Ella, com observa en Vidal, té un aire de Doris Day, Che será... És vital, sim­pa­tiquíssima, una mica tro. “Una amiga em va dir quan va saber que em casava amb un senyor tan gran: ‘Bé, sem­pre us fareu com­pa­nyia, perquè a aquesta edat la passió...’ La passió hi és tota, li vaig haver de res­pon­dre.” En Vall­verdú d’algu­nes foto­gra­fies anti­gues era un home una mica ple i de cara arro­do­nida. Ha emma­grit en la direcció cor­recta. Una bar­beta curta de les que ara es por­ten li ha afuat el ros­tre i es pen­tina els cabells blancs cap enda­vant. A l’església del Remei, adjunta al cas­tell, hi ha un pro­feta pin­tat per Josep Obi­ols que hi té un aire. Es nota que l’Anto­ni­eta li ha fet d’esti­lista. Vall­verdú ves­teix una camisa flo­re­jada que li cau molt bé però que ni en Vidal ni jo gosaríem por­tar perquè la dei­xaríem per als de vint anys en avall. “No porto les cami­ses que vull, no”, diu Vall­verdú amb una ria­lleta. Es posa unes ulle­res de sol apa­ra­to­ses, espec­ta­cu­lars: “De dies no fan res però de nit trobo que hi veig millor.” Un ter­cer matri­moni, molt més jove que els altres tres, es fa pre­sent. En Tomàs Cusiné i la Mireia González són els pro­pi­e­ta­ris del Cas­tell de Remei. Ell és des­cen­dent d’Ignasi Girona, el cons­truc­tor del con­junt. Aquest Girona és de la nis­saga del mag­nat i ban­quer Manuel Girona. La Lluïsa l’ha estu­di­ada tota. En Tomàs i la Mireia fan un vi de pro­ducció exqui­sida i limi­tada que només es troba a boti­gues i res­tau­rants selec­tes. Ens por­ten a visi­tar els cellers, i tor­nem de mort a vida. A fora estem a qua­ranta-un graus. Havíem apun­tat la pos­si­bi­li­tat d’esten­dre l’excursió fins a l’estany d’Ivars, però és millor anar a dinar. Car­gols, carn a la brasa, les espe­ci­a­li­tats de la casa. En Vall­verdú està en plena acti­vi­tat. Acaba de publi­car un lli­bre de poe­sies: “No n’havia escrit, fins ara.” En Vidal en lle­geix una. La “passió” per a l’Anto­ni­eta és evi­dent. Ens diu que té enlles­tits uns records del ser­vei mili­tar. Par­lem de 1945. Ens n’explica uns epi­so­dis i sem­bla que s’hagués lli­cen­ciat ahir. Quan con­sulta la carta de les postres diu: “Pot­ser triaré els gelats infan­tils.” Admi­ra­bles Vall­verdú i com­pa­nyia.