Sessió contínua

Es torna a par­lar d’elec­ci­ons ple­bis­citàries. Ho ha fet la por­tant­veus de l’ANC, que creu que, si “se supera el 50%, és un man­dat clar per fer efec­tiva la inde­pendència”. Efec­ti­va­ment, això ho hem sen­tit abans. El procés és com les sèries que eme­ten les cade­nes de tele­visió bara­tes, de con­tinu i sense ordre cro­nològic. El Par­la­ment, amb una lleu majo­ria inde­pen­den­tista de 72 dipu­tats sobre 135, va deci­dir con­vo­car un referèndum, dis­fres­sat de con­sulta, aque­lla de la pre­gunta que no s’ente­nia, que es va fer el 9 de novem­bre del 2014. Com que va anar com va anar, es van con­vo­car les elec­ci­ons dites ple­bis­citàries –“el que volem és comp­tar quants som”, van dir–, el setem­bre del 2015, amb la intenció d’acon­se­guir una majo­ria d’escons. Reno­vada aquesta majo­ria, però no asso­lida la majo­ria dels vots, es con­voca el referèndum de l’octu­bre del 2017, d’on van sor­tir el “man­dat de l’1 d’octu­bre” i la “república” que no exis­teix. Vis­tes les reper­cus­si­ons a nivell inter­na­ci­o­nal, ¿tor­na­rem ara a dema­nar un vot ple­bis­ci­tari? Sens dubte, serà una “jugada mes­tra” per “ampliar la base” després de la “res­posta de país” que hi haurà con­tra la “sentència injusta”, que haurà fet pos­si­ble “tom­bar el règim” un cop més –amb perdó per l’spoi­ler–. Arriba un punt que ens fa l’efecte que ja hem vist tots els capítols d’aquesta sèrie, que els pro­ta­go­nis­tes estan esgo­tats, que les tra­mes són repe­ti­ti­ves i que el desen­llaç va pas­sar fa anys. I, com en el poema de Gabriel Fer­ra­ter, “no hi podem fer res. Hem d’espe­rar que algú pro­posi que ens n’anem”.