La fi de la dignitat

En la forma i l’espe­rit com ens l’han ense­nyat els lli­bres d’Història –no pas els del col·le de la gene­ració d’aquest cro­nista, sinó els dels his­to­ri­a­dors sol­vents–, Cata­lu­nya està des­ti­nada a des­a­parèixer. La baixa nata­li­tat autòctona, el ser­vi­lisme davant de l’inva­sor i una idi­o­sincràsia essen­ci­al­ment eròtica –en con­tra­po­sició a la thimòtica– són tres fac­tors que, com­bi­nats, no per­do­nen.

Els fets dels últims mesos, rema­tats pels dels últims dies, abo­nen gene­ro­sa­ment la hipòtesi, i hi afe­gei­xen una dimensió moral mor­tal de neces­si­tat. Uns diri­gents –per cert, suplents– capaços de pro­pi­ciar la inves­ti­dura d’indi­vi­dus que tenen plans per des­truir la seva causa, i que man­te­nen els seus diri­gents a la presó, no merei­xen repre­sen­tar un poble que vol ser sobirà. I un poble que vol ser sobirà i vota aquests indi­vi­dus i indivídues, no mereix ser-ho. Tar­ra­de­llas par­lava de fer el ridícul en política com a límit, i ara s’ha anat més lluny: s’ha per­dut la dig­ni­tat, i sense dig­ni­tat no se sosté cap causa justa.

Tot el que s’espera a par­tir d’ara no seran més que pèrdues, vexa­ci­ons i des­as­tres per la causa cata­lana. Fa temps que em peto de riure amb les il·lusi­ons posa­des en Europa per sec­tors diri­gents de la causa cata­lana. Aquest cro­nista fa temps que pateix la síndrome de Cas­san­dra –per al lec­tor o lec­tora no ave­sats a l’abrupte tracte amb els fona­ments: Cas­san­dra, bruixa tro­iana que tenia el do de la pro­fe­cia i supor­tava la male­dicció de no ser cre­guda. Sobre la nova i suavíssima barbàrie de l’Europa post­hit­le­ri­ana he escrit del dret i del revés des de fa més de trenta anys; però (això també ho he dit més d’un cop) als diri­gents –polítics, advo­cats, peri­o­dis­tes, líders d’opinió– se la suen els pobres poe­tes que no sur­ten a la tele. De tots els twitts que he fet comen­tant els seus, només he rebut una res­posta, la de la Clara Pon­satí amb qui, per cert, en parau­les seves, hem estat “total­ment d’acord”.

Sigui com sigui, el debat si la sentència dels pre­sos polítics ja està escrita és irre­lle­vant: tant hi fa, si ja saps què vols fer. Si en aques­tes altu­res algú s’ima­gina que l’Espa­nya de Tor­que­mada ha mun­tat tot aquest sarau per aca­bar abso­lent els ostat­ges, li convé sor­tir a veure una mica de món.

Els pre­sos polítics seran con­dem­nats a les penes dema­na­des per la fis­ca­lia. Pot­ser, per fer bonic, en Santi Vila el dei­xa­ran anar; per la causa sobi­ra­nista serà més una burla que un tri­omf, i pot­ser fins i tot algú ho veurà com una invi­tació a seguir els pas­sos d’aquest senyor. Una opció del tot malen­ca­mi­nada perquè –ho rei­tero de nou– la idi­o­sincràsia dels dei­xe­bles de Tor­que­mada no con­tem­pla com­passió ni mise­ricòrdia; el qui l’ha feta grossa i ha de ser ros­tit, serà ros­tit digui després el que digui i passi el que passi. Abans, en nom de Déu i la cris­ti­an­dat; ara, en nom de la democràcia i la cons­ti­tució. A part d’aquest detall insig­ni­fi­cant, l’única diferència és la foguera.

Ho torno a dir: què més ha de pas­sar perquè us ado­neu –m’adreço als polítics– que si entreu al seu joc aneu con­tra la banca, i con­tra la banca no es gua­nya mai? Els pre­sos seran con­dem­nats sense pal·lia­tius, i el càstig només haurà fet que començar. Hi haurà unes quan­tes con­dem­nes sub­sidiàries més, i encara que els polítics en actiu s’age­no­llin a cada can­to­nada a lle­par les parts humi­des dels colo­nit­za­dors, l’escar­ment con­ti­nuarà. Eix medi­ter­rani, trens de roda­lia, gestió de l’aigua i els ports, infra­es­truc­tu­res diver­ses, aju­des i beques per a estu­di­ants i científics, balan­ces fis­cals, en fi, tots els greu­ges des­ti­nats a sos­ca­var la pros­pe­ri­tat del ter­ri­tori con­ti­nu­a­ran i s’agreu­ja­ran.

Amb quina opo­sició? Amb cap, perquè els polítics actu­al­ment en exer­cici no volen anar a la presó. Ho puc enten­dre. Ningú té dret a obli­gar ningú altre a ser un heroi. Però ales­ho­res, que es recu­peri un mínim de dig­ni­tat i es digui la veri­tat als elec­tors; i mirin qui­nes coses, aquí les parau­les coin­ci­dei­xen amb les de l’extrema dreta –que comença en el PSOE–: no enga­nyin els votants pro­me­tent fets que no es pro­dui­ran, no els ama­nya­guin l’ànim dient coses que ja sap tot­hom, que baro­nets, fis­cals i poli­cies men­tei­xen, que en Bor­rell és un inde­sit­ja­ble, que el rei d’Espa­nya és extrema dreta dura etc. Diguin la veri­tat: que l’estratègia és obte­nir vots i con­ser­var les engru­nes de poder que els dei­xa­ran; que d’aquesta manera, Cata­lu­nya no serà mai inde­pen­dent, i mai és mai. Està per veure si ho seria d’una altra manera, que ja he apun­tat en aques­tes pla­nes, però amb el plan­te­ja­ment actual, les pro­ba­bi­li­tats són zero.