“Hem perdut el pati”

La can­tant Rosalía, feno­men del Baix Llo­bre­gat amb pro­jecció mun­dial que he tin­gut ocasió de pon­de­rar en un parell d’arti­cles, acaba d’ofe­rir en català una com­po­sició. El pri­mer dia d’eme­tre-la la va escol­tar mig pla­neta. Vaig estar molt con­tent, com sem­pre que el català és divul­gat. No així aquells als quals els fa nosa la fruita con­fi­tada de la coca de Sant Joan, els petards d’aquell dia i, en gene­ral, tot el que tin­gui un caràcter fes­tiu i com­me­mo­ra­tiu. Els ha moles­tat que la cançó con­tin­gui la paraula “cum­ple­anys”. Qui, entre aquests quei­xo­sos, no ha dit mai “cum­ple­anys”? Encara més: qui no ha dit ni can­tat “cum­ple­a­nyus feliç” o “feliz”?

Ara ens enca­parra que als patis de les esco­les els nens juguin en cas­tellà. “Hem per­dut el pati”, ens excla­mem. Quan jo era petit també jugàvem en cas­tellà, per­do­nin. No sé si tant com ara perquè no tinc l’ore­lla posada als llocs d’esbarjo, però si actu­al­ment els esco­lars aga­fen per model les sèries o les coses que veuen a la tele­visió o a través dels mòbils i altres ginys, nosal­tres imitàvem la manera de par­lar dels “indios” i “com­boys” que vèiem al cine o a la bal­bu­ce­jant tele­visió. La diferència és que lla­vors el cas­tellà també era d’ús comú i obli­ga­tori a les clas­ses. Si haguéssim jugat a mes­tres i alum­nes també hauríem adop­tat el cas­tellà. A met­ges ja era una altra cosa. Arribàvem a casa i sona­ven en cas­tellà la ràdio i la tele­visió, sense excep­ci­ons, sense en Basté ni la Ter­ri­bas ni en Cuní ni en Gra­set ni en Merlí. Al pati del meu col·legi, els nens que juga­ven a fut­bol no deien gaire cosa, ni en català ni en cas­tellà, perquè ana­ven amb la llen­gua pen­jant. Els d’ara, poden com­pa­gi­nar l’apa­rell res­pi­ra­tori amb el sona­dor? De tant en tant, una pilota alta queia al car­rer, a l’altra banda de la tàpia del pati. Els juga­dors supli­ca­ven cri­dant als via­nants: “Tireu balón, tireu balón!” Com qui diu “cum­ple­anys”. Un nen de la classe no jugava a fut­bol sinó que s’entre­te­nia a fer veure que retrans­me­tia per ràdio els par­tits que obser­vava. Imi­tava l’ento­nació –l’idi­oma no cal dir-ho– de Miguel Ángel Val­di­vi­eso, un locu­tor de ràdio cèlebre. Un dia vaig sen­tir en Joa­quim Maria Puyal expli­cant que ell havia fet de petit i de jove com aquell nen. Em sem­bla que en Jordi Basté, igual. Demanàvem el balón i Puyal ens va retor­nar la pilota. Val­di­vi­eso també era dobla­dor. S’encar­re­gava de la veu de Woody Allen. Quan va morir el va subs­ti­tuir Joan Pera, que dobla Woody Allen, també en català. D’acord: al cine, contrària­ment al tea­tre, el català és resi­dual. “Hem per­dut el cine!” El cine i mol­tes coses. Per això cele­bro que la Rosalía canti en català. Per molts anys. És feina nos­tra, però si Messi parlés en català, ni que fos inter­ca­lant algun “boludo”, par­la­rien català fins i tot els patis de l’Argen­tina.