El rei declara la guerra

“El rei, nos­tre senyor, ens ha decla­rat la guerra.” Així s’expressa una de les ver­si­ons de l’himne Els sega­dors mos­trant d’una manera ben clara com es con­si­de­rava el com­por­ta­ment de la monar­quia espa­nyola envers el poble català.

Un règim que no vol ningú al nos­tre país i que ja ha estat denun­ciat com a injust des de fa segles és una bona mos­tra de con­tinuïtat d’una política sis­temàtica­ment adversa i sense cap mena de legi­ti­mi­tat con­tras­tada democràtica­ment. Quin és, per exem­ple, el per­cen­tatge de per­so­nes favo­ra­bles a aquest règim, que al nos­tre país té tan poc reco­nei­xe­ment? És una qüestió que serà cer­ta­ment difícil de saber perquè no es voldrà sot­me­tre a la volun­tat popu­lar, per tal com la cul­tura democràtica és un veri­ta­ble harakiri per a un règim monàrquic, el tipus de règim més sem­blant a una dic­ta­dura uni­per­so­nal. Només podem dir que, segons alguns son­de­jos recents (del mes d’abril pas­sat), a Cata­lu­nya la monar­quia tenia un escar­ran­sit suport del 12,3%, una xifra força allu­nyada dels “per­cen­tat­ges exi­gi­bles” que els poca­ver­go­nyes no paren de recla­mar a les rei­vin­di­ca­ci­ons de repu­bli­cans i inde­pen­den­tis­tes perquè puguin ser pre­ses en con­si­de­ració.

El nos­tre adver­sari polític és el règim monàrquic. Les suc­ces­si­ves elec­ci­ons a què ens veiem sot­me­sos a causa del règim d’ocu­pació que patim ser­vei­xen per a desen­fo­car la rea­li­tat en què vivim: el sis­tema polític que ens opri­meix no depèn subs­tan­ci­al­ment de si mana el PSOE o el PP, els dos “par­tits dinàstics” pen­sats, ja des del trans­fran­quisme, per al joc del bipar­ti­disme, i dis­se­nyats per a man­te­nir el marc d’una monar­quia con­ti­nu­a­dora del règim pre­ce­dent en molts aspec­tes: en el sis­tema admi­nis­tra­tiu i policíac; en el sis­tema judi­cial, con­ti­nu­a­dor del que va desen­vo­lu­par el fran­quisme; en el sis­tema mediàtic for­ta­ment con­tro­lat pels par­tits monàrquics; en la con­cepció del sis­tema autonòmic sem­pre sotmès a una jerar­quia abso­luta ina­mo­vi­ble que pot fer i des­fer a plaer, etc.

D’altra banda, cal tenir clar que el neo­fran­quisme i el neo­fa­lan­gisme que es mou entre els par­tits PP, Ciu­da­da­nos i Vox (impli­cant també sec­tors impor­tants del PSC-PSOE), i que sem­bla que ara revifa, no és cap ano­ma­lia, sinó que són for­ces pro­mo­gu­des pel règim mateix (el que es pot ano­me­nar com l’“estruc­tura pro­funda del règim post­fran­quista espa­nyol”) amb l’objec­tiu d’obs­truir l’avanç de la consciència política de la població. Nosal­tres, com a cata­lans, ja hem cone­gut epi­so­dis ben mati­ners del règim vigent en plena tran­sició modèlica al País Valencià, com ara les agres­si­ons espa­nyo­lis­tes que el falan­gisme de car­rer va pro­ta­go­nit­zar en aquesta part del país, on defen­sar la llen­gua cata­lana ha estat durant molts anys objecte d’actu­a­ci­ons de ban­des incon­tro­la­des sense excloure atemp­tats i crims (tant si es trac­tava de lli­bre­ries, com de movi­ments, com de per­so­nes emblemàtiques com ara Joan Fus­ter, o com de joves inde­pen­den­tis­tes com per exem­ple Gui­llem Agulló, assas­si­nat per mem­bres d’una banda espa­nyo­lista, etc.).

Tre­ba­llar per a donar el poder a un par­tit monàrquic en lloc d’un altre és accep­tar, de la mateixa manera, el règim polític que ens opri­meix. El PSC-PSOE és una peça clau de l’entra­mat opres­siu del règim del 78: els seus líders i mili­tants ocu­pen llocs clau en l’admi­nis­tració, la poli­cia, la judi­ca­tura i les empre­ses de l’Íbex 35.

Cal tre­ba­llar per a afe­blir el nos­tre adver­sari, el règim monàrquic espa­nyol. Només podrem ser lliu­res si sabem posar fre al sis­tema d’ocu­pació del nos­tre país en tots els seus aspec­tes, rebut­jant els abu­sos d’aquest sis­tema decrèpit de poder. Per això es van este­nent al nos­tre país ini­ci­a­ti­ves soci­als de foment dels valors repu­bli­cans que seran la lla­vor que per­metrà asso­lir la força política i social necessària per a des­em­pa­lle­gar-nos d’aquest règim despòtic i de tots els paràsits que té arre­ce­rats dar­rere seu.

Què vol dir ser repu­blicà avui i aquí? Ser repu­blicà avui i aquí vol dir creure en la democràcia per al poble sense les inter­ferències de poder d’ori­gen aliè o inven­tat. Vol dir defen­sar les deci­si­ons popu­lars sense tram­pes (com les que fa massa sovint la judi­ca­tura del règim); vol dir final­ment creure en la justícia social i apli­car-la, i defen­sar el dret a l’auto­de­ter­mi­nació i la inde­pendència del nos­tre poble.