Gandhi i els entrecots

L’inde­pen­den­tisme es troba en un atzu­cac. Bé, dir-ne “car­reró sense sor­tida” és exces­siu: dei­xem-ho amb un ni enda­vant ni endar­rere. Cal­dria, doncs, qual­se­vol gest per des­en­ca­llar-lo... lle­vat de l’únic que, estu­pe­fac­tes, hem de con­tem­plar: la bara­lla d’ERC i JxC, amb la CUP sense voler emmi­ra­llar-se i els diver­sos Comuns d’uni­o­nis­tes indo­lents. I què fer? L’inde­pen­den­tisme dis­posa de dues grans carac­terísti­ques que l’hono­ren arreu del món lle­vat d’Espa­nya i França: l’una, la per­sistència: 2,3 mili­ons de vots i 1,5 mili­ons en cada una de la mitja dot­zena d’elec­ci­ons i mani­fes­ta­ci­ons; i, dues, el paci­fisme: en els 11-S mul­ti­tu­di­na­ris és lle­genda que no s’hi ha tren­cat ni una ampo­lla. Com que el “diàleg” amb l’Estat triga com Godot, el refe­rent actual podria ser l’Índia que va alli­be­rar Gandhi, l’home que també i només comp­tava amb per­so­nes i no-violència. El sis­tema de Mahatma era dei­xeu que l’agres­sor faci el que vul­gui, sí, però negueu-li la lle­ial­tat i l’obediència; que us pegui i que us tan­qui, però sense con­ce­dir-li cap prer­ro­ga­tiva sobre vos­tre. Jordi Cui­xart deu ser-hi a prop. Només que ens podríem tro­bar en una pos­si­ble con­train­di­cació per a la pràctica paci­fista de la mei­tat del país, i no és cap broma: els entre­cots, la rei­te­rada ingesta d’entre­cots que habi­tu­al­ment prac­tica el naci­o­nal comú. Que con­trasta amb la fru­ga­li­tat amb què es man­te­nien, el bapu per con­ven­ci­ment i molts dels dei­xe­bles del “pare” per neces­si­tat. Pot prac­ti­car-se la no-obediència i la resistència pas­siva sense ser majo­ritària­ment vege­ta­ri­ans com sí que ho eren –i ho són– la majo­ria d’indis? És com­pa­ti­ble que uns quants milers de con­su­mi­dors habi­tu­als de suquets i sar­su­e­les para­lit­zin el TGV inde­fi­ni­da­ment? Poden uns quants milers més de con­su­mi­dors de boti­far­res picants i de perol ocu­par pacífica­ment les auto­pis­tes? Gandhi va encapçalar al llarg de 300 km la marxa de la sal cap al lito­ral per fer veure als britànics que des d’aquell moment no els en com­pra­rien més (era obli­ga­tori) i bulli­rien la ver­dura amb aigua de mar. Quin indígena nos­trat podria encapçalar els molts de gra­e­lladòfags sis­temàtics en la ini­ci­a­tiva de no pagar més impos­tos (és obli­ga­tori) per indi­car a Hisenda que des d’ara no faran més TGVs inútils perquè ens els gas­ta­rem en esco­les i hos­pi­tals? Mohan­das, per a una vida de ple­ni­tud i eficàcia, a més del vege­ta­ri­a­nisme encara reco­ma­nava la cas­te­dat; ell mateix, que estava casat, als trenta i pocs va deci­dir-se pel celi­bat. Però avui ens que­da­rem en si boti­far­res o escar­xo­fes.