Supremacia constitucional

El pre­si­dent espa­nyol –i can­di­dat a la ree­lecció–, Pedro Sánchez, ha res­post a una invi­tació de Jordi Cui­xart per reu­nir-se i dia­lo­gar al vol­tant de l’auto­de­ter­mi­nació amb una nega­tiva pre­vi­si­ble i amb l’afir­mació que “el dret a l’auto­de­ter­mi­nació no exis­teix” i que tot el que té per dia­lo­gar es troba dins de l’actual Cons­ti­tució. Aquesta res­posta, que ha fet per via inter­po­sada –“fonts de La Mon­cloa”, cita­ven ahir les agències–, inclou una fla­grant con­tra­dicció interna, d’una banda, i un supre­ma­cisme naci­o­nal en què, malau­ra­da­ment, cau el naci­o­na­lisme espa­nyol a l’hora de trac­tar el tema que ens ocupa des de fa anys, dècades i qui sap si més enllà i tot. Dir que el dret a l’auto­de­ter­mi­nació no exis­teix i alhora posar una Cons­ti­tució com a nucli i fron­tera de tot allò de què es pot par­lar i pac­tar és una con­tra­dicció que fa mal d’ulls.

Una cons­ti­tució és, de fet, l’exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació: una comu­ni­tat humana que deci­deix cons­ti­tuir un con­junt de prin­ci­pis i lleis fona­men­tals amb què gover­nar-se a si mateixa. Això van fer els ciu­ta­dans de l’Estat espa­nyol amb la Cons­ti­tució del 78. En teo­ria, és clar. Perquè, a la pràctica, el pacte va ser per dalt, entre els repre­sen­tants del règim mori­bund fran­quista i l’opo­sició democràtica, rubri­cat en referèndum sota la pressió del risc d’un cop mili­tar i dels atemp­tats d’extrema dreta, d’una banda, i d’ETA i altres movi­ments polítics que uti­lit­za­ven la violència con­tra el règim, d’una altra banda. I és un acord cons­ti­tu­ent que ha estat segres­tat pels auto­a­no­me­nats cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes, que l’uti­lit­zen jus­ta­ment com a tòtem petri­fi­cat que eviti qual­se­vol canvi subs­tan­cial en aquell acord, situ­ant fora del joc polític la recla­mació de refer-lo o denun­ciar-lo, fins i tot quan aquesta recla­mació és majo­ritària en un ter­ri­tori naci­o­nal com Cata­lu­nya o el País Basc. Si no existís l’auto­de­ter­mi­nació, doncs, no exis­ti­ria tam­poc per als espa­nyols, ni hi hau­ria cons­ti­tució, tòtem polític fora del qual no hi ha res.

Una altra cosa és que el dret d’auto­de­ter­mi­nació exis­teixi però no per als cata­lans. I aquí ve el supre­ma­cisme de Sánchez. Els espa­nyols tenen dret a cons­ti­tuir-se, però no els cata­lans. Per algun dret natu­ral? Per herència històrica? O perquè els cata­lans, segons Sánchez i con­tra tota evidència, sim­ple­ment no exis­tim com a comu­ni­tat naci­o­nal?