Unitat!

Acabo de lle­gir una carta al direc­tor d’El Punt Avui, sig­nada per Iris Sala, que parla d’uni­tat. Diu: “Aquest poble, el català, ha entès des de fa molt de temps que només des de la uni­tat s’arriba a algun lloc.” Hi estic total­ment d’ acord, però què vol dir uni­tat? No costa gaire anar junts a una mani­fes­tació, a col·labo­rar en la caixa de soli­da­ri­tat, anar a veure els pre­sos i a dema­nar la seva lli­ber­tat. No costa gaire dir que volem la inde­pendència, el que costa és con­cre­tar com l’ acon­se­guim. El que costa és fer afec­tiu i real el desig d’inde­pendència.

Qui no vol la uni­tat? Aquesta paraula tan sen­zi­lla i tan bonica i tan ideal. Qui no vol allò tan català que “entre tots ho farem tot”? Aquesta uni­tat esbor­ra­ria totes les diferències, ja siguin econòmiques, reli­gi­o­ses, ideològiques. Aquesta uni­tat idíl·lica és tan efímera que quan l’has dei­xat de pro­nun­ciar ja ha des­a­pa­re­gut.

Però ens hem de pre­gun­tar què volem dir amb uni­tat en el procés cap a la inde­pendència. Això no és anar a una mani­fes­tació ni col·labo­rar amb la caixa de soli­da­ri­tat, la inde­pendència de Cata­lu­nya és can­viar l’statu quo d’Espa­nya i de la Unió Euro­pea. La inde­pendència és tren­car les dinàmiques ances­trals del cen­tra­lisme cas­tellà. La inde­pendència de Cata­lu­nya és tren­car l’estat actual de les coses des de din­tre i, a més, de manera pacífica i sense cap bri de violència. Davant d’una tasca tan immensa i tan com­pli­cada, què vol dir uni­tat?

1. Per alguns, sobre­tot pel món post­con­ver­gent, uni­tat vol dir anar junts amb ERC a les elec­ci­ons, siguin qui­nes siguin. Mai, però, hi han afe­git la CUP. Quan diuen que alguns no volen la uni­tat es refe­rei­xen a ERC, que ha dit i tor­narà a dir que no vol anar a les elec­ci­ons amb JxCat, i que la uni­tat no és això. Els hiper­ven­ti­lats d’un cos­tat i de l’altre ho cri­ti­quen afer­ris­sa­da­ment.

2. Per d’altres es tracta de pac­tar una uni­tat estratègica. “Volem la inde­pendència, doncs pac­tem una única estratègia entre tots els grups inde­pen­den­tis­tes, des de la CUP fins al PDe­CAT i totes les asso­ci­a­ci­ons ciu­ta­da­nes que també volen la inde­pendència. Aquesta uni­tat estratègica seria molt posi­tiva; però, veient els pac­tes de JxCat i ERC tant als ajun­ta­ment com als con­sells comar­cals i les dipu­ta­ci­ons, es veu ben clara­ment que d’uni­tat, gens ni mica. O molt han de can­viar les coses o res de res d’uni­tat estratègica.

3. Uni­tat d’acció. Això vol­dria dir tenir un full de ruta clar, via­ble i accep­tat per totes les parts. Seria allò que vam acon­se­guir per fer efec­tiu l’1 d’octu­bre. Algú veu pos­si­ble avui aquest full de ruta uni­tari?

Hem de des­per­tar del somni uni­tari i tre­ba­llar des de la plu­ra­li­tat i la diver­si­tat. La soci­e­tat és plu­ral, doncs el procés cap a la inde­pendència també ha de ser plu­ral. La plu­ra­li­tat neces­sita renun­ciar i nego­ciar. La plu­ra­li­tat és la suma de volun­tats des de les diferències. Per tant, s’han d’assu­mir aques­tes diferències. Sumar plu­ra­li­tats accep­ta­des és el millor camí per acon­se­guir la gran base social que el pas cap a la inde­pendència neces­sita.