Polítics pesadets

I –els que s’ho poden per­me­tre– doc­tri­na­ris, i mono­temàtics, i pre­vi­si­bles, etc. Par­lem, és clar, no pas de tots: ens refe­rim a una de les dues clas­ses de pro­fes­si­o­nals de la política. A la dels con­vençuts que són impres­cin­di­bles i que, pagats d’ells matei­xos, van néixer per manar i mane­gar, que deia El retaule del flau­tista. No pen­sem pas en els de dar­rere del canyer, els que reme­nen les viro­lles des de la sala de màqui­nes. Joan Fus­ter va dei­xar dit que en totes aques­tes ambi­ci­ons hi havia un punt d’indecència. Els con­tri­bu­ents solem tenir amics polítics en actiu, però és reco­ma­na­ble que, incon­ti­nents que són, com a l’infern de Dant, for­min part del segon cer­cle d’amis­tats. És a dir, que, seguint la clas­si­fi­cació que Josep Pla fa de les rela­ci­ons: amics, cone­guts i salu­dats, va bé que els polítics s’aple­guin a la colla dels cone­guts. Perquè els ser­vi­dors públics solen ser per­so­nes –sem­pre gene­ra­lit­zem– que merei­xen tota la sim­pa­tia men­tre no s’hi hagi de sopar o dinar gaire. Que, quan som coin­ci­dents en aplecs fami­li­ars, actes soci­als o cul­tu­rals, la petita marea humana de la tro­bada ens dilu­eixi a ells i a nosal­tres, i que, men­tre dura el hihi­hahà de la inau­gu­ració, pre­sen­tació o ani­ver­sari de la neboda, les vícti­mes del polític sigui uns altres.

Sí, es pot can­viar de canal o apa­gar-la, la tele. És el que fan molts quan les tele­vi­si­ons públi­ques ofe­rei­xen tertúlies (?) pro­ta­go­nit­za­des només per polítics. Que deuen ser obli­gatòries i regu­la­des per quo­tes: tants vots obté una can­di­da­tura, tan­tes hores de xuclar càmera que li toca al polític que envia la seva con­gre­gació. Però pre­gun­tem: mereix ser emès el gui­ri­gall dels llo­ros repe­tint el que en diuen “argu­men­tari” del dia i els eslògans de cada par­tit? Ells hau­rien de saber que són rei­te­ra­tius, pre­vi­si­bles i enco­ti­llats. I que si sor­tis­sin de la cleda i par­les­sin amb lli­ber­tat cri­da­rien més l’atenció, serien escol­tats pels gen­tils, gene­ra­rien sim­pa­tia i, al cap­da­vall, segu­ra­ment vots. Perquè, ben­vol­gut lec­tor, ara jo li demano: no us atre­viríeu a subs­ti­tuir els papa­gais que mal repre­sen­ten el seu par­tit i ser més eficaços? Ama­ble lec­tor que pot­ser sou afí a una o altra església política, segur que més d’un cop heu pen­sat: si aquest mus­sol enviat –és un supo­sar– pel PP em deixés el micro, ser­vi­dor, votant de la CUP –és un altre supo­sar–, faria que­dar més bé en Bou i com­pa­nyia. Tinc al cap el nom del sòmines ideal de cada par­tit per con­fi­gu­rar la tertúlia política dels hor­rors, però no m’hi cap.