El món que ve

L’atenció cons­tant als esde­ve­ni­ments de cada dia, agreu­jada per les reac­ci­ons vis­ce­rals exhi­bi­des en les xar­xes soci­als, ens pot fer per­dre de vista el sen­tit que tenen i fins a quin punt són evi­ta­bles o ine­vi­ta­bles. Sem­pre convé tenir una pers­pec­tiva més àmplia de les coses, i això vol dir, entre altres, aten­dre la geo­política. L’últim lli­bre de Robert Kaplan –en versió espa­nyola: El retorno del mundo de Marco Polo– conté un estudi de fa tres anys des­ti­nat al Pentàgon –això vol dir que, poc o molt, el tin­dran en compte–, que és un cro­quis del món que ve. Des de certs àmbits cata­lans pot sem­blar una bona notícia que els estats tal com els conei­xem, el sis­tema sor­git de la Pau de Westfàlia (1648), ten­dei­xin a dis­sol­dre’s, però no ho serà tant que les velles rea­li­tats impe­ri­als –Rússia, Tur­quia, Xina, Índia– retor­nin amb força. El més inqui­e­tant és que es dona per fet el declivi d’Europa, incapaç de recu­pe­rar el crei­xe­ment econòmic, de rever­tir la cai­guda de la nata­li­tat i d’impe­dir l’entrada d’ona­des de refu­gi­ats pro­vi­nents de la riba sud de la Medi­terrània. Diu Kaplan: “El rebrot actual de naci­o­na­lisme popu­lista no és més que el cant del cigne d’aque­lla època que veiem com més va més llu­nyana.” La democràcia conté un sobre­entès: que els afers públics es poden admi­nis­trar més bé i que els indi­vi­dus poden pros­pe­rar. Si això des­a­pa­reix, si els pode­ro­sos del món ja han dic­tat sentència sobre el futur que ens espera, Europa –la UE, per des­comp­tat– es dis­soldrà enmig de ten­si­ons irre­so­lu­bles. Si no hi ha remei, veu­rem o resig­nació o des­es­pe­ració.