Sis hores

Costa d’ima­gi­nar la vida a la presó, i encara costa més d’ima­gi­nar-la en els moments més deli­cats, els més per­so­nals, en l’angoixa del pati­ment aliè o en l’ale­gria diluïda que inunda els pre­so­ners per mor d’aque­lla inti­mi­tat de la qual no poden gau­dir. Malal­ties dels més pro­pers, defa­lli­ments, remun­ta­des, angoi­xes i satis­fac­ci­ons. Tot passa a través del fil­tre indigne de les rei­xes. I, ara, el nai­xe­ment del fill de Jordi Cui­xart. El Tri­bu­nal Suprem s’ha reves­tit d’huma­ni­tat i ha deci­dit que el pre­si­dent d’Òmnium hi podrà ser. Una mos­tra excelsa de mag­na­ni­mi­tat davant el neguit natu­ral (i l’espe­rança) del pare que és a punt de viure un dels moments més sin­gu­lars, indes­crip­ti­bles de la vida. No faré ara una des­cripció d’aquests ins­tants ino­bli­da­bles. És una hora ine­fa­ble que entra en el ter­ri­tori d’una certa por­no­gra­fia per­so­nal que no penso tre­pit­jar.

Ras i curt: veure néixer un fill, sense bes­ti­e­ses sen­ti­men­tals, és una experiència única. I tot el que ve després, és clar. Els minuts en què aprens a con­viure amb la cri­a­tura, el com­pas­sar del seu ritme amb el teu, els plors, la dol­cesa del seu son, la mà que prem el teu dit. I molt més. Mol­tes més emo­ci­ons que Jordi Cui­xart només podrà viure durant sis hores, que són les que la mag­na­ni­mi­tat del Suprem li ha con­ce­dit. ¿Com ho faran? ¿Hi haurà un poli­cia a la sala de parts que cer­ti­fi­carà que ha nas­cut a les 11.36 i que, en con­seqüència, Cui­xart haurà de dei­xar l’hos­pi­tal a les 17.36? ¿I com serà el comiat? Cui­xart podrà viure el nai­xe­ment, però es perdrà tota la resta d’hores que s’inclou­ran en el temps que no podrà ser amb el fill i amb la mare del fill.

No volia escriure un arti­cle lacri­mo­gen. I aquest no ho vol ser. La huma­ni­tat dels jut­ges té cadu­ci­tat i és espantós pen­sar qui va deci­dir (i com ho va deci­dir) que havien de ser sis hores i no pas dotze o qua­ranta-vuit. Aquest és el ros­tre veri­ta­ble de la justícia: la dis­cre­ci­o­na­li­tat, la capa­ci­tat de manar impu­ne­ment sobre la vida dels humans. El poder maligne (perquè es creu diví) de qui pensa que amb sis hores ja n’hi ha prou.