Que bons, els jutges

La decisió del Tri­bu­nal Suprem de no fer una lec­tura pública de la sentència als líders inde­pen­den­tis­tes evi­tarà el tras­llat dels pre­sos i les pre­ses a Madrid, apla­nant l’apli­cació estricta de la llei peni­tenciària i que la reso­lució judi­cial sigui comu­ni­cada a les parts. D’aquesta manera, es faci­li­tarà que el com­pli­ment de les hipotètiques penes se segueixi a les pre­sons cata­la­nes. Ja ningú no dubta, en l’admi­nis­tració de justícia, que seran con­dem­nats i pocs con­fien en l’abso­lució que es reclama des de les defen­ses. Una clara pre­pa­ració del ter­reny per faci­li­tar l’ater­ratge d’una sentència dura i per mirar de treure-li ferro.

Serà un com­pli­ment estricte de la llei, però que amb l’amenaça d’una enorme pallissa, els cata­lans hauríem d’estar con­tents de rebre només una gran plan­to­fada i, un cop pas­sada la mani­fes­tació o l’atu­rada de país o la mobi­lit­zació que s’escai­gui... a tre­ba­llar i aca­tar la sentència com a mal menor. La tàctica d’amenaçar amb l’acar­nis­sa­ment sobre els pre­sos, lide­rada per la fis­ca­lia, ser­veix per amo­ro­sir la sentència de Marc­hena i el Suprem. S’amenaça amb el pit­jor i després, un copet a l’esquena, un som­riure ben­vo­lent, i cap a tre­ba­llar.

Però la cla­te­llada no serà innòcua ni gratuïta. Més de dos mili­ons de cata­lans vàrem votar en l’1-O i la con­demna ens con­demna també. Per això s’apres­sen els par­tits i les enti­tats a con­sen­suar la res­posta que, tot i la indig­nació, hau­ria de ser el més unitària pos­si­ble, encara que aquest fet la reta­lli i l’endol­ceixi per alguns can­tons o ares­tes. I per inútil que sem­bli la res­posta a la sentència de par­tits, enti­tats i sin­di­cats, la deso­bediència altre cop a l’Estat, per petita que sigui, tor­narà a posar de mani­fest l’existència d’una qüestió irre­solta: la de Cata­lu­nya. Amb con­demna o sense, el pro­blema es manté. La sentència i la res­posta con­tri­bui­ran a pas­sar pan­ta­lla i afa­vo­rir la recerca d’una sor­tida o pro­posta per al movi­ment i des del movi­ment inde­pen­den­tista, que a la Diada es va demos­trar pre­sent, actiu, però deso­ri­en­tat i amb la neces­si­tat de con­sen­suar i tro­bar un nou horitzó.