Versions

Hi ha qui es fue­teja inter­na­ment com si fos un peca­dor i hi ha qui ho encara com un mer exer­cici de super­vivència. Hi ha qui ho cata­loga de cinisme, altres de diplomàcia i els menys mode­rats, direc­ta­ment el tro­ben un exer­cici propi de cara­gi­rats. El cert, però, és que la gran majo­ria –sem­pre hi ha excep­ci­ons– hem de con­viure amb aquesta rea­li­tat: nosal­tres som nosal­tres i les nos­tres ver­si­ons. Sí, nosal­tres ens ver­si­o­nem, ja hi podeu pujar de peus. Hi ha dife­rents graus: des d'una adap­tació super­fi­cial, una mena de tune­jada rever­si­ble per obte­nir un bene­fici pun­tual, fins a un canvi més con­sis­tent, a l'estil d'una adap­tació d'una cançó pop de moda al ritme rocka­billy. Ben admi­nis­trada, aquesta capa­ci­tat per tra­duir-nos a dife­rents regis­tres s'ha d'inter­pre­tar com un avan­tatge, sem­pre que no aca­bem con­fo­nent quina és l'essència que volem pre­ser­var i no aca­bem donant més pri­o­ri­tat als acces­so­ris, a la xapa i a la pin­tura, que al motor. El gran dilema es plan­teja quan aca­bes des­co­brint que hi ha una versió que ha modi­fi­cat a poc a poc aspec­tes tan pro­funds que t'agrada més que l'ori­gi­nal; quan tro­bes que aque­lla rea­dap­tació et pro­por­ci­ona molta més como­di­tat per anar pel món que la teva pri­mera pell. Lla­vors no hi ha tram­pes que val­guin, seria com fer-ne jugant al soli­tari. Només cal refle­xi­o­nar sobre el camí que hem d'aga­far per sen­tir-nos més segurs, més rea­lit­zats, més feliços, més con­nec­tats amb nosal­tres matei­xos. I no cal espan­tar-se, ni crear-se massa dub­tes en forma d'inter­ro­ga­ci­ons exis­ten­ci­als si ens tro­bem en el cas que deci­dim por­tar a terme la trans­po­sició, perquè segu­ra­ment el que farem no serà pas­sar de l'ori­gi­nal a la versió, tal i com nosal­tres pen­sem, sinó a l'inrevés.