‘Un home i una dona’

Ni Into­lerància de Grif­fith ni La diligència de Ford ni Ciu­tadà Kane de Welles ni 2001 de Kubrick. La pel·lícula que més ha influït en el cinema de Hollywood ha estat –va ser– Un home i una dona, que és fran­cesa, diri­gida per Claude Lelouch el 1966, i inter­pre­tada per Anouk Aimée i Jean-Louis Trin­tig­nant. Fins lla­vors, els pro­duc­tors ame­ri­cans s’havien gas­tat molts diners per atreure públic cap als seus pro­duc­tes: els havien poblat de mas­ses huma­nes, havien con­trac­tat els millors guio­nis­tes, dia­lo­guis­tes i com­po­si­tors, havien fet aixe­car grans deco­rats, tenien en nòmina dot­ze­nes d’actors sub­al­terns per reforçar l’acció i donar la rèplica als pro­ta­go­nis­tes... Va venir Un home i una dona i tots van ser des­pat­xats, i els deco­rats, derruïts. Només van que­dar les pare­lles pro­ta­go­nis­tes, netes i pela­des. Un home i una dona va tenir un èxit escla­tant. Recordo les expe­di­ci­ons que la gent feia al cine Wind­sor de la Dia­go­nal de Bar­ce­lona per anar-la a veure. Recordo amb quins ullets d’entu­si­asme retor­na­ven. Jo era molt jove i vaig haver d’espe­rar que la pro­jec­tes­sin al cos­tat de casa. Vaig haver de fer algu­nes mani­o­bres de dis­tracció per entrar perquè era “no apta”. Un senyor i una senyora, tots dos vidus i amb fills petits, es pas­sen dues hores –o les que durés– cir­cu­lant amb cotxe sota la pluja. Els autèntics pro­ta­go­nis­tes de la pel·lícula són la pluja i els nete­ja­dors frenètics del para­bri­ses. També fa sol. Lla­vors els arbres dels camins i car­re­te­res es reflec­tei­xen en els vidres. Quin argu­ment té la pel·lícula? Una història d’amor. Ja està, s’ha aca­bat el guió. Quins diàlegs? Per causa d’Un home i una dona, entre els anys sei­xanta i vui­tanta el cine de Hollywood es va cons­truir a base d’històries d’amor o de desa­mor sense més entre­llat, amb diàlegs mig impro­vi­sats, amb un piano, amb l’únic deco­rat d’un cotxe amunt i avall sota el sol o sota la pluja, amb els eixu­ga­pa­ra­bri­ses en acció per­ma­nent. “T’estimo.” “M’has dit que m’esti­mes?” “T’he dit que t’estimo.” “Oh, Déu meu, m’has dit que m’esti­mes!” Canviïn esti­mar per odiar, almenys d’entrada, quan Dus­tin Hoff­man i Meryl Streep es van enfron­tar per un fill a Kra­mer con­tra Kra­mer. Cin­quanta anys després, i quan Hollywood ha mig rec­ti­fi­cat les seves clau­di­ca­ci­ons, Claude Lelouch ha rein­ci­dit, amb els matei­xos actors. Ara coin­ci­dei­xen en una llar d’avis. Els fills res­pec­tius sem­bla que cul­mi­na­ran la història d’amor que els pares no van rema­tar. L’he vista. N’he obli­dat el títol. El cine era buit. No hi ha perill, doncs: Hollywood no la prendrà per model. Dus­tin Hoff­man i Meryl Streep no es tor­na­ran a reu­nir. Alguns es pre­gun­ten en quin moment l’edat d’or de Hollywood es va tan­car. Jo dic que amb Un home i una dona, i que no se n’ha refet mai del tot.