Podridura

Un dia d’hivern de l’any 1987, durant la dic­ta­dura de Pinoc­het, un grup d’una tren­tena de dones va entrar amb un propòsit a l’ano­me­nat Pala­cio de los Tri­bu­na­les, a San­ti­ago de Xile. El poder judi­cial es man­te­nia indi­fe­rent a les atro­ci­tats come­ses per la poli­cia, l’exèrcit i els ser­veis secrets, sinó les empa­rava men­tre deses­ti­mava les denúncies con­tra les acci­ons cri­mi­nals de la dic­ta­dura que s’hi pre­sen­ta­ven. Aque­lles dones van entrar ama­gant sota els seus abrics unes bos­ses de plàstic ple­nes de pei­xos i mariscs podrits. Quan van arri­bar al segon pis, van llançar les bos­ses al mar­bre de terra men­tre este­nien una pan­carta: “El poder judi­cial està podrit.” La pudor va per­sis­tir durant dies en aquell palau de la injustícia, però l’impor­tant és que l’acció de pro­testa, lli­gada a tan­tes d’altres que van con­ti­nuar-la, va con­tri­buir a crear consciència sobre la podri­dura de la justícia xilena. I encara més: a denun­ciar-la. Pas­sats els anys, tot i que de manera insu­fi­ci­ent, molts cri­mi­nals de la dic­ta­dura van ser jut­jats i con­dem­nats.

He recor­dat tal acció en saber la sentència del Tri­bu­nal Suprem con­tra nou pre­sos polítics cata­lans. I he pen­sat que, amb la con­nivència dels par­tits que van fer creure que enter­ra­ven el fran­quisme amb el res­ta­bli­ment de les for­mes democràtiques, no hi va haver ni prou pro­tes­tes ni prou denúncies davant la podri­dura de la justícia. No només ningú va pagar pels crims del fran­quisme, sinó que es va per­pe­tuar la podri­dura del sis­tema judi­cial ama­gant-la amb l’ordre cons­ti­tu­ci­o­nal. Però la podri­dura sem­pre surt i la con­demna d’ara n’és una mos­tra més. I el que és pit­jor: bona part dels espa­nyols ho con­ti­nuen con­sen­tint i, apel·lant a la llei, accep­ten una aber­ració judi­cial per­pe­trada des d’una posició política que vol aixa­far-ne una altra. Ter­ri­ble.